Suc del Sud

La loteria que sempre toca [Clica'm]

2011-12-29T15:00:00.001+01:00

A alguns personatges obscurs de Castelló sempre els acaba tocant un bon pessic dels sorteigs. Enguany, a la grossa de Nadal, això s'ha multiplicat. Així, un imputat per delictes d'estafa pública i, deixant-se emportar per l'eufòria, va declarar-se davant de diversos mitjans de comunicació afortunat d'haver adquirit fins a una desena de dècims del número agraciat. Misteriosament i, després de pensar en fred l'embargament que se li apropa, aquells dècims s'havien esfumat. Haurem de fer dècims nominals?

La fotografia que acompanya esta entrada -de fet el text superior simplement és una excusa per publicar la fotografia- està presa a Vinaròs. Val la pena fer un recorregut per alguns carrers i trobar-se en diverses obres d'art com esta.

La Barraca, més enllà de la tradició

2011-12-13T22:24:00.001+01:00

Travessar el Sénia, per molt que alguns s'hi escarrassen, és una simplicitat. Una llengua que continua més enllà, un paisatge que no s'arronsa quan creua el riu, uns cítrics treballats i, també, moltes oliveres i garrofers podats acuradament per fer-ne una barraca.

La barraca o el parany, com se'l coneix a molts llocs del país, és una tradició que es remunta unes quantes generacions enllà. Si féssem unes passes enrere en la nostra història voríem generacions senceres en el reclam a la boca, asseguts baix del garrofer o l'olivera i esperant el pas dels estols de tords. Avui en dia, això ja no és així, de fet, en l'última dècada i amb la prohibició d'aquest mètode ancestral, s'han succeït els episodis de veïns anant i tornant del jutjat, de multes i de frustració. L'art de la caça en barraca s'ha convertit en una caça furtiva.

La defensa de la caça en barraca no pot girar entorn del tradicionalisme. Les tradicions són, i han estat en molts casos, l'excusa per tapar les vergonyes d'una societat decadent. I és així, com algunes vexacions més pròpies del feudalisme han sobreviscut fins als nostres dies. Lluny de la tradició, trobem en la barraca, un mètode cinegètic que, tot i mantenir l'essència dels nostres avantpassats, s'ha modernitzat moltíssim. L'ús de les cintes de casset per imitar el cant del tord, on antany s'utilitzava el reclam, és l'exemple més clar. Però tot siga dit, també ha permès fer un abús de la caça. Més enllà d'això, però, el principal cavall de batalla es troba en l'ús del vesc, el principal enemic del moixó i que l'aboca cap a les xàrcies ja preparades que hi ha a l'interior de la barraca. Des de la Unió Europea es considera aquest mètode de caça com a no selectiu, en canvi, l'experiència -i alguns estudis- ens demostren que la caça en barraca és totalment selectiva. Quan l'animal es troba entre les mans del caçador està ben viu, només amb uns espartons plens de vesc que porta enganxats a les plomes. Des d'aquell mateix instant és el caçador i, només ell, qui decideix què fer amb l'animal. Així, un vesc adequat i el bon saber fer del caçador, han d'evitar que qualsevol espècie protegida caiga al sac dels tords.

Què hem de fer? Lluitar per demostrar que la caça en barraca, més enllà del seu tradicionalisme, és un mètode de caça no nociu, respectuós amb el medi ambient i amb tota la gent que envolta els caçadors, fet que altres mètodes de caça més nombrosos i segurament més rendibles econòmicament no poden dir.

#21N

2011-11-21T22:33:00.001+01:00

Crec que tots coincidirem que el resultat electoral d'anit era més que esperat -no confondre amb desitjat-. No fa falta que parle sobre què pot representar això per al nostre país, és evident. I si parlem en clau ebrenca la cosa encara està més negra.

Dels resultats d'anit m'agradaria remarcar-ne algunes coses:

1. Cal posar èmfasi en el fet que la victòria dels conservadors no s'ha cimentat en l'increment de fidels, de fet, només han guanyat uns 600.000 vots (+5,7%). Per tant, la seua victòria s'ha consolidat gràcies a la baixa mobilització de l'esquerra més que en el transvasament de votants del PSOE. Fet remarcable i que hem de ser capaços de valorar. Ah! Arribar a deduir que l'acció dels indignats -errònia- de no posicionar-se o presentar-se ha portat a l'increment abstencionista és més que agosarat.

2. Queda clar que l'actual model electoral només beneficia als partits majoritaris. De fet, una simulació aplicant la llei d'Hondt, un vot una persona (1x1) i eliminant el mínim percentatge per aconseguir representació, trauria la majoria absoluta al PP i donaria entrada al Congrés a un ventall força més ampli de formacions polítiques, a més de donar una empenta considerable a IU. Un cas similar el trobaríem en una simulació igual però eliminant la llei d'Hondt. Tot i això, sent realistes, crec que no hem d'aspirar a un model 1x1, el qual centralitzaria encara més el caduc sistema polític actual. Segurament una combinació de la territorialitat i l'1x1 seria una bona fórmula.

Poca cosa més n'extrec en clau estatal, en clau nacional sí, i de fet és el que més me preocupa.

1. L'aval a les polítiques de regressió fiscal i les retallades en els àmbits de l'educació, la sanitat i el món universitari. La incapacitat de generar polítiques que realment alleugeren l'atur no ha generat cap tipus de desgast a l'actual govern català. De fet, les polítiques catalanes seran l'avantguarda pepera.

2. L'independentisme continua sense saber com col·locar-se en el ventall polític, un sentiment molt transversal que tot i això no es matisa de forma clara, l'abstenció, ERC i alguns sectors Convergents, però com el quantifiquem realment? Continuem sense encertar en la forma de fer-ho.

Ser del Barça és lo millor que hi ha! (?)

2011-10-04T08:57:00.000+02:00

El Barça pot jugar bé, ser el millor equip del món i ser, alhora, admirat per gairebé tots els espectadors de l'esport rei. Tot això, no serà mai suficient per mantenir la tranquil·litat institucional al club.

En l'assamblea de compromissaris del 2010 es va decidir emprendre una acció legal contra l'anterior junta. Allà mateix un ex-directiu del Barça durant el s.XX ja ho deia: "Això és donar carnassa a l'etern rival, a la premsa extra-futbolística", no s'equivocava gens. Evidentment, l'actual junta va deixar de banda la lògica i es va deixar endur per les ganes de desfer tot allò que venia dels anys anteriors, uns anys d'èxit dels quals ells mateixos també n'eren partícips. De tota aquella votació el més esperpèntic va ser la posició que en va prendre Rosell, abstenint-se, volent donar la imatge que ell, d'això, no se'n vol saber res, com si el fet que gairebé tota la resta de la junta hi votés a favor no l'inculpa també. El president de tots?

Escric això avui, més d'un any més tard des d'aquella assemblea perquè durant les últimes setmanes a tornat a ressorgir el tema, bàsicament perquè els imputats havien d'avalar els gairebé 24M d'€ que se'ls reclamaven. Finalment les paraules de Guardiola, han fet reaccionar al club. Segurament, des de la junta s'han adonat que la paraula de l'entrenador culé, almenys mentre els resultats l'acompanyen, continuarà tenint molta més força que la seua. Tot i que els massmedia continuen fent una campanya acèrrima al president blaugrana, i només cal vore amb la lleugeresa, per no dir invisibilitat, que s'ha tractat l'article de The Economist on es posa a Rosell a l'ull de l'huracà en diversos contractes possiblement corruptes que sacsegen el futbol brasiler.

A tot això només hi vull afegir allò de Qatarlunya, però no en vull escriure més, Vicent Partal ho va dir molt clar fa unes setmanes. Simplement em resta subscriure aquelles paraules fins a l'últim punt. Qatar és un règim dictatorial.

-cada dia més feliç d'haver deixat el carnet del Barça de banda-.

Festa Estellés a les Terres de l'Ebre

2011-09-20T13:26:00.000+02:00

L'Ardiaca de Campredó va ser l'escenari per a celebrar la primera Festa Estellés de les Terres de l'Ebre, organitzada per la Comissió 11 de setembre de les Terres de l'Ebre. El passat dissabte una cinquantena de persones ens trobàvem per sopar i recordar, alhora, la figura de l'excepcional poeta de Burjassot. El nét del forner, el poeta del poble.

Els sopars Estellés, es celebren al llarg i ample del nostre país des de fa uns anys. Prenen la idea dels Burns supper escocesos que recorden la figura del poeta Robert Burns (casualitats de la vida, diumenge passat reemitien un programa de Karakia parlant-ne: "Karakia" harmonitza la cultura dels anglesos i la dels catalans).

Després del sopar a base de productes de la terra, va començar un recital poètic a càrrec dels assistents, el company blocaire Emigdi Subirats juntament amb Sílvia Panisello van encetar l'acte amb "Els amants", a continuació "La flor del taronger", "El Vi", "Una escala qualsevol", "Res no m'agrada tant" o "Festes bucòliques" (la meua aportació a la nit) van amenitzar la jornada fins ben entrada la mitjanit. Finalment, Manel Ollé tancava l'acte amb "Assumiràs la veu d'un poble".

"res no m’agrada tant

com enramar-me d’oli cru

el pimentó torrat, tallat en tires.

cante llavors, distret, raone amb l’oli cru, amb els productes de la terra.

m’agrada molt el pimentó torrat,

mes no massa torrat, que el desgraciqa,

sinó amb aquella carn mollar que té

en llevar-li la crosta socarrada.

l’expose dins el plat en tongades incitants,

l’enrame d’oli cru amb un pessic de sal

i suque molt de pa,

com fan els pobres,

en l’oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.

després, en un pessic

del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,

agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament,

eucarísticament,

me’l mire en l’aire.

de vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme.

cloc els ulls i me’l fot."

Pa per avui i fam per demà

2011-08-30T15:51:00.000+02:00

Vilalba dels Arcs, dèficit zero. Este era el titular del diari digital La Marfanta, en una notícia del passat 3 d'agost en què destacava la capacitat d'este municipi per a aprofitar los recursos econòmics aconseguits, gràcies als diversos parcs eòlics instal·lats al seu muntanyós territori. La inversió dels beneficis s'ha destinat únicament i exclusiva en infraestructures per al municipi, és a dir, per a substituir la incapacitat d'inversió de les diverses administracions competents.

Que aquestes inversions ajuden a la financiació d'infraestructures socials tals com el Casal, Piscines municipals, soterrament de serveis... és, sense dubte, una bona notícia. Però és suficient que unes instal·lacions de gerència privada que, a més, aprofiten els recursos naturals i que maltracten el territori natural, no s'impliquen, gens ni mica, en el desenvolupament del territori més enllà de deixar un sobre amb quatre perres i un territori agredit?

Crec que hem d'exigir un visió que vaja molt més enllà de la castissa expressió "pan para hoy y hambre para mañana", és a dir, els diners d'avui han de servir no només per al dia a dia, sinó per al dia de demà. Desenvolupar una sèrie de punts clau que reforcen els nostres municipis en temps de vaques flaques i precisament aquí, on hem patit en primera persona la baixada del totxo, l'exemple més malaltís de no saber generar futur a partir del present.

I en el cas dels molins eòlics la solució i, alhora el futur, no té més secret que exigir a les administracions i a les empreses privades, que més enllà del manteniment, els centres tecnològics de recerca que envolten aquest tipus d'infraestructures s'instal·len en estos territoris, i que el futur de molts jóvens es vincule directament als actuals parcs eòlics, començant per estudis especialitzats en els propis nuclis afectats.

Després d'haver llegit este apunt, pot ser a algú li donarà la impressió que ja considero correcta l'actitud de destrucció del patrimoni terraltí a base d'aquests gegants. Però lluny d'això reclamo acabar ja amb una massificació que, com sempre, es centralitza ben lluny dels punts de consum, i alhora exigeixo que almenys tinguem la capacitat de trobar el millor rendiment al mal ja fet.

I, per tant, no podem continuar permetent que se'ns expropie el nostre territori simplement bescanviant-lo per un xec en blanc! Hem d'exigir un futur als nostres pobles.

On ningú et trobi

2011-08-08T19:03:00.001+02:00

Oficialment la Guerra Civil va finalitzar el 1939, amb l’ocupació feixista de tot el territori de l’Estat espanyol. Tot i això, la llarga repressió posterior, l’exili o la resistència guerrillera són exemples que mostren que la Guerra i sobretot el seus efectes van allargar-se fins a la mort del dictador.

Molt a prop de casa nostra, a tota la zona muntanyosa dels Ports, l’actuació dels maquis va ser molt important. Agrupats en l’AGLA (Agrupación Guerrillera de Levante y Aragón) la zona dels Ports i Beseit els proporcionava un terreny propici per a actuar-hi. Segurament, entre tots els guerrillers que van freqüentar aquestes muntanyes, n’hi ha un que destaca per sobre de tots, La Pastora. El misteri i la controvèrsia que sempre han envoltat la història d’aquest maquis va començar a veure la llum amb el llibre ‘La pastora: del monte al mito’ de José Calvo. Poc després, Alícia Giménez Bartlett guanyava amb la novel·la, ‘On ningú et trobi’, el Premi Nadal 2011. Aquest llibre va ser el trampolí definitiu per donar a conèixer la vida d’aquest maquis, el qual nasqué dona però morí home.

Entre els llibres que tenia pendents de llegir estava este últim guanyador del Nadal i després d'haver-me'l cruspit amb prou rapidesa afirmo que és un dels millors llibres que ha passat enguany per les meues mans. A banda de proporcionar un excel·lent guió, el fet que la història transcórrega per paratges tan pròxims i coneguts, fa d'esta novel·la una lectura molt recomanable. La cursa dels dos protagonistes, un cínic periodista i un doctor francès, en la cerca de La Pastora per estudiar-ne la seua psicologia, acaba mostrant el tarannà d'aquells inicis dictatorials i també humanitzant aquell maquis.

Teresa Pla i Meseguer va nàixer a Vallibona el 1917. Va ser confosa per una dona a causa d'una malformació genital, la seua mare, a més, va preferir que sigués així per tal de protegir-lo. Va créixer cuidant ramats i amb una escassa relació social. El fet de viure a la muntanya i relacionar-se amb el maquis normalment, juntament amb els fets del Cabanil, van propiciar la seua marxa amb els guerrillers. Per motius socials i no ideològics. Allà, per primer cop, va esdevindre home, al campament del Refalgarí, centre logístic dels maquis als Ports. Després de la lluita guerrillera va marxa a Andorra, on va ser entregada al Règim, va esquivar la mort, però no la presó. Va acabar els seus dies a la ciutat de València, on morí el 2004.

Aplequers de nou

2011-08-02T20:08:00.000+02:00

Al 2008 encetava la meua aventura blocaire, des de llavors, hi ha un apunt que s’ha anat repetint any rere any, el de l’Aplec dels Ports i, enguany, no podia ser diferent.

No cal dir que l'Aplec en sí mateix ja forma part de la història viva d'els Ports, el seu èxit anual ho demostra. A més, en edicions com les d'enguany, en pobles realment xicotets com és el cas d'Herbers, segurament l'èxit és encara major -no trec mèrit, en cap cas, a tots els altres aplecs-. L'Aplec, per poc que un puga, s'ha de tastar, s'ha de vore com un poble i una comarca poden formar part tant activa d'una organització d'esta magnitud, perquè 6.000 persones no es mobilitzen així com així. Per això, per poc que puga, l'any que ve tornaré a ratllar el meu bloc en quatre línies com les d'avui, això voldrà dir que vinc d'el Forcall.

L'arqueòleg

2011-07-18T21:20:00.001+02:00

L'arqueòleg és un llibre totalment prescindible, però recomanable si un vol fer-se una idea -no massa apassionada- de l'aventura per l'Orient Mitjà del monjo Bonaventura Ubach. L'últim llibre de Martí Gironell és un d'aquells llibres d'encefalograma pla. Cap punt àlgid, ni la trama de les túniques sagrades posa en cap moment l'ai al cos del lector i, en cap cas, desperta aquell apetit lector del lector -valga la redundància-.

Un, acaba el llibre amb una sensació de buidor, esperant aquella espurna que faci que algun dels paratges del llibre siga sorprenent i no previsible. Arribar al final té un parell de coses bones, d'una banda cercar a la xarxa "Bonaventura Ubach" i trobar-hi esta esplèndida col·lecció fotogràfica de la Sàpiens, i de l'altra emprendre un nou llibre.

Tot i això, és cert que el llibre planteja un dels dilemes socials que sembla no tenir solució, l'espoliació històrica que han rebut alguns països, sobretot des de França, Estats Unitats i Anglaterra. El museu britànic de Londres i sobretot el Metropolitan de Nova York em van dixar una sensació d'estranyesa, veure la història de tantes cultures en tan poc espai, és, si més no gratificant per als sentits, tot i això, és alhora lamentable el significat real del robatori d'aquests monuments del seu lloc d'origen. I és que l'excusa de la preservació ha despullat de riquesa cultural molts territoris.

Avui toca Estellés

2011-05-30T20:04:00.000+02:00

No és la primera vegada que escric este poema d'Estellés, però avui, en un dia especial i tot i rellegir uns quants poemes del de Burjassot no n'hi ha cap de més idoni.

Testament mural

El teu nom i el meu nom, escrits en la paret,
en aquella paret plena de cors i rúbriques,
en aquella paret de voluntats darreres,
mentre s'agonitzava de l'amor o la pena;
en aquella paret de la fosca escaleta,
entre paraules tendres i paraules obscenes,
paraules que parlaven d'un amor invencible,
paraules que parlaven d'un record en carn viva,
paraules que evocaven les nits de gaudi i pètals,
i la pornografia delirant d'uns dibuixos,
en una convivència que m'agrada pensar.
En aquella paret suada dels amants,
amarada d'amors com un dur matalàs,
en aquella paret de friccions ardentes.
El teu nom i el meu nom feroçment enllaçats
quan també s'enllaçaven les nostres cames, fosca
escaleta que evoque i que no diré on és,
encara que em torturen, encara que em degollen.
El teu nom i el meu nom, ardents, en un arrap
sobre els algeps suats de la paret aquella.
El teu nom i el meu arrapats amb les ungles,
arrapats en la bruta paret de l'escaleta,
amb una voluntat de viure, de perviure,
amb una agonitzant cal·ligrafia dura,
entre coses obscenes i coses delicades,
exclamacions brutals d'un sexe poderós,
notacions ingènues de quadern escolar,
notes sobre la marxa dels esdeveniments,
aquell luxe d'autògrafs autèntics i primaris.
El teu nom i el meu nom, més que escrits, arrapats,
aquella mor, l'amor, amor d'ungles i dents.

Vicent Andrés Estellés

Resultats polítics en clau local -Alcanar-

2011-05-25T22:51:00.000+02:00

Tres dies són suficients per a fer una reflexió acurada dels resultats electorals a Alcanar, per això, crec que és necessari que em prengue uns minuts per intentar transmetre-vos el que ha passat pel meu cap.

Diumenge, amb l'escrutini a les meses del Convent, tot feia preveure que els resultats podien ser força inesperats. No us enganyaré si vos dic que confiava en una clara victòria d'Esquerra, però no tan clara, la veritat. La desfeta de Convergència és considerable, i més, si es té en compte la seua particular renovació. La pujada del PP, no ha compensat, ni de bon tros, la davallada dels nacionalistes catalans. A l'esquerra, el PSC ha aguantat més del que alguns s'esperaven i Iniciativa ha caigut en picat fins quedar-se fora de l'Ajuntament. Finalment el Partit Comunista s'ha estrenat en unes eleccions amb gairebé una seixantena de vots, que sumats als d'Iniciativa li haguessen donat un regidor, però segurament, això ja és parlar massa.

No seré jo qui faré els particulars anàlisis dels resultats de cada partit, però sí que aprofitaré l'ocasió per a aportar una breu opinió sobre cadascun d'ells. Convergència ha vist com perdia una oportunitat d'or per a treure uns resultats immillorables, l'empenta del govern de la Generalitat no ha servit de res i s'han deixat més de 300 vots (-27%) pel camí, segurament l'intrusisme ha acabat passant factura. L'ascens dels unionistes del PP ha estat considerable, la tendència de l'Estat espanyol si que s'ha seguit en este cas, guanyant més de 200 vots (+36%), evidentment la falta de concreció en les polítiques de treball ha fet que el discurs no acabés de quallar. El PSC és un dels altres que ha seguit la tendència estatal, més de 200 vots perduts (-23%), a Alcanar, a més, una llista gens renovada no ha ajudat massa a invertir la tendència. Iniciativa Canareva ha desaparegut del mapa canareu, perdent gairebé 100 vots (-36%), personalment ha estat la caiguda més sonada, segurament el vot útil, i perquè no dir-ho, el pacte antinatural Iniciativa-Unió han passat factura. Finalment, Esquerra, ha demostrat que els fets pesen més que les paraules buides de contingut, la tendència nacional no s'ha vist reflexada en el cas canareu, la victòria s'ha consolidat amb l'augment en número de vots, 250 (+15%). Ara, la gestió d'una sèrie d'infraestructures aconseguides amb molt de treball seran un dels punts claus de la propera legislatura; l'Àngol, l'Alberg dels Josepets, la piscina municipal o l'hotel d'entitats entre d'altres seran claus en el desenvolupament econòmic i social del nostre poble. Això, juntament amb noves infraestructures com el polígon, el nou mercat i el nou auditori, poden consolidar un projecte polític i social que està fent créixer el nostre poble.

Ara, només segueix -o això esperem- una etapa encetada ja fa cinc anys. Gent amb experiència municipal ajudaran a créixer, políticament parlant, els jóvens, que ara sí, estem més presents que mai al nostre ajuntament. I amb esta particular felicitació a la Eva i Joan acabo.

PePevergència canareva? No, gràcies.

2011-05-20T09:52:00.000+02:00

El proper diumenge a mitjanit, amb els resultats a la mà, començaran a especular-se els possibles pactes post-electorals. Als petits municipis, és on s'acostumen a trobar les combinacions més inversemblants possibles, prenent com a excusa que es tracta de política local i no compten les sigles sinó les persones. Encara que, segurament, el que realment compta són les ganes de governar, les ganes de poder.

A Alcanar l'acord ja està pres, segurament des de fa temps, afinitats familiars i afany de govern faran de la PePevergència l'òrgan de govern canareu en el cas que sumen. Evidentment, per a això, hauran de comptar amb una majoria que no els serà fàcil d'aconseguir, però ja hem de tenir en compte que votar la dreta, ja sigue la catalana o l'espanyola, a Alcanar, suma pel mateix.

Els uns s'han passat la campanya parlant dels aturats -deuen ser consignes estatals-, omplint-se la boca de com de magnífic serà el futur polígon industrial d'Alcanar, que de forma màgica convertirà, de nou, els aturats canareus en treballadors. Pot ser cal recordar-los, com feia Matamoros al C56, que les administracions locals poc tenen a vore en este tema, per competències simplement, tot i això, sí que tenen una important tasca potenciadora a assumir. Simplement els demanaria una única proposta tangible de creació de treball, una sola, no més.

Els segons es vanaglorien d'una prometedora -segons ells- regeneració, recordant que combinen experiència amb renovació, una experiència que s'obliden, però, de recordar que té un rocambolesc camí només comparable al del senyor Piqué el del PP, el qual va passar d'una joventut comunista a ser líder del PP català. Als ex-PSUC d'Alcanar els passa una cosa semblant, influenciats per l'involució ampostina segurament, han passat de les esquerres a la dreta, com qui no vol la cosa. Si més no un preocupant viratge.

Bé, a Alcanar amb cadascun dels nostres vots podem fer possible que este pacte; de dretes, espanyol i populista no sigue una realitat.

Xenofòbia des de Tortosa

2011-05-17T21:03:00.001+02:00

El preocupant creixement de PxC el passat mes de novembre a les eleccions nacionals catalanes, on es quedà a les portes del Parlament, continua present. En les properes eleccions municipals del 22 de maig fins a 7 municipis del Montsià i Baix Ebre comptaran amb aquesta opció xenòfoba i feixista a les urnes.

El discurs racista d'este grupuscle ultradretà ha provocat que el PP s'haja vist atret encara més a la dreta, sobretot pel que fa al discurs xenòfob i semblant a la situació que l'ha portat a utilitzar l'espanyol de forma natural -efecte C's-. L'episodi més flagrant, però, va ser la setmana passada quan el jove Pau Fernàndez, membre del PP tortosí, anunciava un control sanitari als immigrants per evitar el contagi de suposades malalties ja erradicades a l'Estat espanyol. Això, junt amb el comentari, si més no poc oportú, de la també membre del PP tortosí, Isabel Salas, quan va referir-se com a mora a la candidata del PSC faldut Nassira el Hadri.

No és cap novetat la manca de rigor i sobretot l'ús del populisme quan es parla del PP, sense anar més lluny, a Alcanar, es fan passar per ser els abanderats de la defensa taurina i de la caça en barraca, i ara, inclús, del Polígon Industrial. Però bé, ja els coneixem, racistes i punt.

Només quatre?

2011-05-10T23:09:00.001+02:00

El 30 minuts del passat diumenge va deixar clar que la música en català es troba en un molt bon moment de forma, tot i això, no comparteixo que l'espectre musical contemporani es reduïsca a estos quatre grups, alguns molt bons, d'altres no tant. El company blocaire, Dani, escrivia fa poc -ja anticipant-se al 30 minuts segurament- que tot i el moment tan dolç que estem vivint no hem d'oblidar tota l'amplitud que existeix dins del panorama actual, ni tampoc, és clar, d'on venim.

Però bé, més enllà del que és evident, que l'èxit musical català va molt més enllà d'estos quatre grups, el que realment no em va agradar gens va ser l'episodi dedicat a Manel. Em va quedar una sensació de voler reduir l'èxit dels nostres grups valorant-ho, tan sols, en si són escoltats, més o menys, a l'Estat espanyol. Després d'aquella notícia, que pot ser no ho era tant, que uns musics cantant en català s'havien enfilat fins al primer escaló en còpies venudes a tot l'Estat, era necessari recalcar-ho, emfatitzar-ho encara més? No han fet excel·lents i nombrosos concerts, molt millors que el de Sevilla -amb tot els respectes-, aquí, a casa nostra, als Països Catalans?

Bé, el 30 minuts, a banda de ser un programa històric sol tenir un rigor important, el que passa, és que, simplement, el programa del diumenge passat no va ser el millor, ni molt menys.

Poca democràcia...

2011-05-06T15:53:00.000+02:00

Què ha passat des del passat 24 de març, quan el Tribunal Suprem prohibia a Sortu, el nou partit de l'esquerra abertzale i el primer que condemnava explícitament la violència d'ETA, la participació en les eleccions del proper 22 de maig?

Anit tant els carrers d'Euskal Herria, amb el màxim exponent a l'Arenal de Bilbao -la Plaça Tahrir basca segons Gara- com la xarxa, termòmetre inequívoc del nivell de ressò mediàtic, saltaven d'alegria quan pocs minuts després de la mitjanit es feia oficial que Bildu era acceptat per a concórrer a les pròximes eleccions municipals a Euskal Herria.

Jo, xiquets, no salto d'alegria, ni molt menys. D'acord, l'esquerra abertzale participarà de nou en uns comicis des del 2003, però recordem-ho, no serà amb el seu partit, Sortu o Herri Batasuna -si parlem en perspectiva-, sinó sota una coalició juntament amb EA i Alternatiba, i dubto que aquesta siga la forma amb què pretenia participar l'esquerra abertzale. A més, el fet que esta decisió haja hagut de ser presa pel Tribunal Constitucional, amb un resultat justíssim de 6 vots a favor i 5 en contra, després de la il·legalització per part del Tribunal Suprem d'acord amb el recurs presentat conjuntament per la coalició espanyola PP-PSOE, demostra l'extremada feblesa de l'anomenada democràcia espanyola.

Necessitava fer esta reflexió perquè som massa complaents amb certs fets, tot i que aquests siguen resultat d'una decisió tan nefasta com la prohibició de Sortu, i és que no oblidem que Sortu va ser prohibit pels mateixos fa poc més d'un mes.

Dit això, gora euskal herria askatuta eta Bildu aurrera!

Messirato i punt.

2011-04-29T09:12:00.000+02:00

Per a qualsevol culé l'únic espectacle que pot superar una semifinal de la Copa d'Europa entre el Reial Madrid i el Barça és la pròpia final, per això, anit, els nervis estaven a flor de pell. Ahir, nou anys després de l'últim euro-clàssic, tornàvem al Bernabéu, enguany confiats que ens tocava. Guardiola ja avisava de la tensió que es respirava al vestidor blaugrana, la seua roda de premsa va ser diferent i alhora necessària -la parsimònia de la directiva de Rosell així ho exigeix-. A més, amb l'enginy que caracteritza a Guardiola, amb la roda de premsa del passat dimarts va trasllador tota la pressió damunt de la seua pròpia esquena, alliberant així, els seus jugadors de tal pressió.

Guardiola va dir que amb Mourinho ja es veurien al terreny de joc. A la sala de premsa li donava la victòria a 'Mou'. Ahir, però, Guardiola va guanyar als dos llocs, al camp va ser estratosfèric, bé Messi encara més, tot i que el partit tenia pinta de ser un etern 'bucle'. A la roda de premsa Mourinho és va immolar, anit va ser lamentable, pobre, trist, patetètic, paupèrrim... 'Mou' va fer les mínimes referències al futbol, això sí, va arribar a parlar de frustració blaugrana, fàstic de vida i vergonya per les Copa d'Europa de Guardiola. Però bé, amb una visió tan subjectiva, amb una memòria tan parcial i amb un vocabulari tan limitat com el d'anit de 'Mou' la roda de premsa no pod donar per a molt.

La imatge de Mourinho reflexa el Reial Madrid històric, res de 'señorío', tot llàgrimes.

Històries d'Alcanar

2011-04-14T21:15:00.000+02:00

Avui la blogesfera canareva ha crescut una mica més. Amb el company, també blocaire, Josep, hem decidit engegar un nou projecte. Un projecte que pretén ser una eina i no un simple blog: Històries d'Alcanar.

Alcanar té una història molt àmplia, que ja començava a escriure's en l'època ibèrica amb una important presència ilercavona a la zona. S'ha escrit molt sobre el nostre poble, i així ho demostren els tres congressos d'història que s'hi han celebrat sobre el nostre passat local. El problema rau en la dificultat d'accés a tot aquest coneixement comú, un fet inadmissible en un món tan virtual com l'actual. La xarxa, avui en dia, ens permet accedir amb facilitat i rapidesa a una infinitat de coneixement i documents i, de fet, la nostra tasca no és més que aquesta, donar suport i donar una plataforma que facilite la posada en comú de tota la nostra història i que també sigue un punt de trobada i de discussió per a tots aquells curiosos de la nostra memòria.

Així, que ja ho sabeu, participeu-hi!

Porto [Clica'm]

2011-04-09T15:45:00.001+02:00

Porto, no Oporto com se la coneix popularment, és, després de Lisboa, la ciutat més important de Portugal. Té gairebé 300.000 habitants i una zona metropolitana pròxima al milió i mig.

El viatge a Porto va ser, si més no, inesperat. I després de la curta estada, poc més de dos dies, puc dir que recomanable. Això sí, calce-vos bé. El centre històric, que gira entorn al Douro i al barri de La Ribeira, és un constant puja-baixa que fa recomanable i casi indispensable l'ús del Funicular. Un barri en decadència, ja que la història ha reservat aquesta zona per a les famílies més pobres i el manteniment no és una tasca fàcil sense recursos econòmics. Tot i això, el detall de les manises que folren les parets de casi totes les façanes és fantàstic i peculiar. Menjar peix en algun dels minúsculs locals situats pels carrers que desemboquen a la Plaça de la Ribeira és indispensable, econòmic i saludable. Igual d'indispensable és travessar el riu pel pont de Lluís I -el de la foto- i arribar fins a Vilanova de Gaia -la riba nord del Douro és Porto i la sud Vilanova de Gaia- on visitarem alguna de les moltes bodegues que guarden els famosos i dolços -fins i tot massa- vins de Porto, uns vins cultivats poc més d'un centenar de quilòmetres enllà.

I si ens apropem a Porto tampoc hem de deixar de visitar la Llibreria Lello -gairebé un museu-, l'Estació de São Bento, la Catedral i molts altres indrets...

La fotografia està presa des de Vilanova de Gaia. El pont Lluís I amb el metro i la vista de Porto.

10-A: Tots decidim!

2011-04-05T23:00:00.000+02:00

Entrem en l'última setmana cap a la Consulta per la Independència de la Nació Catalana de Barcelona -i de 23 poblacions més-. Segurament, un any i mig després, arribarem al punt culminat d'aquell procés ciutadà iniciat a Arenys de Munt aquell, ja llunyà, 13 de setembre del 2009. Des de llavors, 531 han estat els municipis que ja han decidit -incloent-hi Alcanar-, més de 600.000 ciutadans han dipositat la seua papereta a les urnes, 571.114 de forma afirmativa i, la xifra, s'espera que arribe al milió durant el proper cap de setmana.

Tot plegat, és un exercici democràtic, social i col·lectiu sense precedents al nostre país. La gent del carrer hem substituït la fermesa i la dignitat que els polítics han deixat de banda, i això, per als que n'hem format part de forma directa durant mesos és emocionant. A diferència del passat 25 d'abril a Alcanar, el proper diumenge col·laboraré amb els companys de Barcelona amb molta més tranquil·litat, però tenint en compte que el resultat de la capital del Principat tindrà un ressò molt més important. I tota ajuda serà poca.

Ni Herrera, ni Duran, ni C's, ni PSC, ni PP, ni falangistes podran aturar una utopia, que simplement, ho ha dixat de ser.

Ah! No us pergueu el vídeo promocional de la Consulta, fantàstic!

No votis from Barcelona Decideix on Vimeo.

Mostar [Clica'm]

2011-03-20T11:29:00.001+01:00

Just ara que l'aliança nacional s'ha decidit a foragitar Moammar al-Gaddafi del perpetu poder que tenia a Líbia -l'interès petrolífer i gasístic?- aprofito per a pujar algun clic més. Aquests són de la ciutat bosniana de Mostar, epicentre d'una de les guerres més dures que s'han viscut en les últimes dècades. I alhora, una guerra encara fresca en la memòria de molts balcànics.

El Pont Vell de Mostar ja reconstruït, la imatge més vista d'aquesta ciutat.

Edifici a mig reconstruït al centre de la ciutat, un edifici que mostra els efectes de la guerra, segurament per no oblidar i recordar.

Cementiri musulmà al bell centre de la ciutat. La data del 1993 massa omnipresent...

El paper moneda de la Guerra Civil

2011-03-15T18:45:00.000+01:00

Des de fa uns mesos cap aquí he tornat a la meua afició pel col·leccionisme numismàtic que des de ben petit tenia, encara que allò semblava més una dèria per guardar qualsevol cosa... Ara, però he tornat amb un objectiu molt més localitzat, ja que únicament segueixo el paper moneda que van emetre els ajuntaments ebrencs i del Sénia durant la primera part de la Guerra Civil Espanyola.

L'origen d'aquestes emissions no va ser altre que la falta de moneda petita, molt útil en les transaccions diàries. Quan esclatà la Guerra el juliol del '36 el bitllet més petit que circulava era el de 25 pessetes, un valor molt gran per a les operacions domèstiques del dia a dia, per cert, aquests bitllets eren els editats per la Monarquia i que la República va mantindre en circulació. En aquella època la moneda que circulava pels carrers era de plata (5 pessetes, 2 pessetes, 1 pesseta i 50 cèntims) fet que li donava cert valor material, o de coure (10 i 5 cèntims), material força preuat armamentísticament parlant. Evidentment, la moneda fraccionària anà desapareixent dels carrers de les nostres poblacions, fet que produí un greu problema econòmic. Així, tant el govern espanyol com el de la Generalitat van emetre paper moneda, però l'intent no va reeixir, sobretot perquè els valors facials eren encara massa elevats i promovien arrodoniments a l'alça. Finalment, després d'una modificació legislativa que permetia als ajuntaments l'organització econòmica, es va començar a emetre el paper moneda local a gairebé totes les localitats del país. Amb valors facials que anaven des dels 5 cèntims a les 2 pessetes en la majoria de casos. A més dels ajuntaments, l'emissió de paper moneda també es va estendre a altres col·lectius com sindicats, partits polítics, col·lectivitats o simplement tendes particulars. Un paper moneda que va circular pels nostres carrers de forma normal fins ben entrat el 1938.

Amb aquesta afició he descobert curiositats que la Guerra va deixar al descobert, però que la post-guerra i la nul·la memòria històrica col·lectiva havien deixat de banda, com és la nomenclatura de molts pobles. A les nostres terres hi trobem alguns casos com són:

Ràpita dels Alfacs (Sant Carles de la Ràpita), Planes del Montsià (Santa Bàrbara), Villa Durruti (Sant Jordi), Horta de la Terra Alta (Horta de Sant Joan), Mateu de les Fonts (Sant Mateu) o Galera del Pla (La Galera).

Foto: Bitllet d'Alcanar de 25 cèntims. Imatge d'una peça de la subhasta de Soler i Llach.

VilaWeb ja s'ha androïtzat

2011-03-09T22:56:00.001+01:00

Dintre del binomi Android - iPhone OS jo sóc dels primers. I des dels primers dies vaig enllaçar l'RSS de les notícies de VilaWeb, sense dubte el diari d'informació virtual de referència dels Països Catalans. L'RSS ha acabat tenin alguna mancança, ja que les notícies no acabaven de ser completes i, a més, últimament no s'enllaçava de forma correcta. Doncs bé, des del mes de desembre passat, quan VilaWeb va presentar la seua aplicació per iPhone OS ja s'esperava l'aplicació per a Android i, finalment avui, ha estat el dia. Aquest matí he pogut descarregar amb tranquil·litat l'aplicació des de l'Android Market. De moment la cosa pinta bé, ja que la versió web per a dispositius mòbils no està massa aconseguida, tot i això, ja li he trobat les primeres mancances, senzills canvis que serien útils -personalment, és clar-, un simple indicador vertical i horitzontal per marcar 'on' estem seria fantàstic. Però bé, VilaWeb per a Android ja és benvingut!

#110 Sí!

2011-03-03T19:06:00.004+01:00

La xarxa i la gent del carrer treu foc. "Ens ho estan prohibint tot" clamen, evidentment, les seues crítiques no van més enllà de l'excel·lent notícia de prohibir fumar als espais públics i la reducció -dràstica?- dels 110km/h. De la primera ja n'he parlat, de l'agradable que és poder sortir d'un bar sense sentir que formes part d'un núvol de fum de tabac, encara que ara en d'alguns llocs surtes en olor de fregit. La segona mesura i, aprofitant l'ocasió per lligar-ho amb l'eliminació dels 80km/h a l'entrada de BCN, la veig completament coherent -tot i que sí que és un pedaç enmig d'un no res-. Els estudis mediambientals certifiquen que la reducció dels 120km/h als 110km/h és d'un 11%, ja siga amb dièsel o amb gasolina. Reducció notable del consum, a la qual ens hauríem de començar a acostumar enlloc d'escandalitzar-mos. Una altra dada significativa, l'Estat deixarà d'ingressar una quantitat considerable de diners (uns 1.400 M d'€), diners que es mantindran a les nostres butxaques.
Els 80km/h contaminen, sí, sinó com s'explica que en dies d'anticicló, amb alta pressió atmosfèrica, es reduïsca la velocitat? Però bé, això i l'austeritat són els únics punts del programa electoral que avui per avui pot assolir la centre-dreta catalana i, per tant, val més una decisió, encara que siga populista, que res. Ara a 120km/h si és necessari, però sense faena, això sí.

Per cert, avui el títol de l'article té un toc tuiterià, resulta que només fa una setmana que en tinc.

James Lovelock i la venjança de la Terra

2011-02-24T18:59:00.002+01:00

Enguany complirà 92 anys, és geofísic i creador de la Teoria de Gaia i sense dubte, és alhora, un dels científics ambientals més controvertits del món.

De James Lovelock n'havia sentit a parlar, pel catastrofisme mediambiental -pot ser real- que ens fa arribar a través dels seus articles i llibres. Aquest científic britànic assegura que el canvi climàtic ja es troba en un punt de no retorn, que els humans ens hem excedit i ja fem tard. La capacitat de Gaia, és a dir de la Terra, d'autoregular-se tèrmicament s'ha desajustat a causa de la nostra influència i, torno a repetir, segurament no li falta gens de raó amb aquestes afirmacions.

Però Lovelock no acaba aquí. És un dels científics que defensa l'ús de l'energia nuclear a curt termini. Per tal d'intentar re-conduir la situació d'escalfament global actual creu que no podem continuar investigant, ni treballant amb 'possibilismes' i hem d'actuar directament utilitzant energia nuclear. Però de tot això, el que més em sorprèn és: com podem actuar immediatament amb una tecnologia que no té solucionat el seu principal problema? Els residus. És a dir, d'una banda ens preocupem per capgirar la situació de manera immediata, i de l'altra, ens despreocupem sobre què fer amb tot el volum de residus radioactius de llarga vida (digues centenars de milers d'anys). A més, és indispensable comentar-vos la idea de Lovelock, idea que Marcel Coderch ja comentava sarcàsticament al seu indispensable llibre El miratge nuclear; Lovelock diu que la perillositat dels residus nuclears no és tanta, d'una banda perquè amb una exposició no gaire agressiva no mata directament, sinó que simplement redueix la nostra longevitat -arriba a dir que una avinguda torrencial d'aigua és més perillosa- i, de l'altra, afirma que aquests residus podrien utilitzar-se per restringir l'accés humà a certes zones del planeta -selves amazòniques- i així, de passada, ajudar a Gaia. I també s'atreveix a frivolitzar oferint el seu jardí per a emmagatzemar residus nuclears.

Si més no, un llibre de contrasts.

Seria bo amanir-ho tot amb aquest article, també de Marcel Coderch, parlant sobre Gaia i l'energia nuclear.

L'Ara al País Valencià?

2011-02-19T19:27:00.002+01:00

Avui he baixat a Vinaròs, res, he recorregut els menys de deu quilòmetres que separen el meu poble, Alcanar, de la capital del Baix Maestrat. Després de fer unes compres he aprofitat per entrar a buscar el diari. I després de remenar les estanteries i no trobar el que buscava:
- Bon dia, l'Ara?
- No, aquí 'no mos arriba'.
És una llàstima que un dels pocs diaris de parla catalana i de qualitat del nostre país no tinga la capacitat (i l'interès?) de distribuir-se més enllà del Sénia. I més ara, quan encara és més imprescindible la seua presència després dels atacs censuradors del govern valencià a la nostra cultura i al nostre país.
Per cert, he sortit amb un altre diari sota el braç, recordant les paraules de la dependenta: 'no mos arriba' en lloc d'un 'no el tenim', pot ser per què l'esperen?.

#sensesenyal

2011-02-18T10:50:00.004+01:00

Mentre alguns països autocràtics s'alliberen de la censura, la repressió, el silenci... al País Valencià passa el contrari. El règim autoritari de Camps i companyia, prohibeix, censura i persegueix, no una veu crítica, perquè TV3 no és un mitjà de crítica anti-camps, sinó un sentiment. Avui restarem #sensesenyal.

'Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pense en català, és la mateixa gent a qui molesta que es parle, s'escriga o es pense' - Ovidi Montllor

Pa Negre (x9)

2011-02-15T19:17:00.004+01:00

El passat diumenge es va confirmar el que s'esperava i, Pa Negre, amb nou estatuetes, va arrasar en l'entrega dels Premis Goya. Vaig tenir l'oportunitat d'anar a vore la pel·lícula poc després de la seua estrena i, la veritat, és que vaig sortir del cinema amb un gust agredolç i és que Pa Negre, amb una història ambientada en la post-guerra catalana, és una d'aquelles pel·lícules que podríem considerar dures, de fet, les històries de post-guerra no solen ser ni felices ni fàcils. Un drama familiar, amb uns xiquets de protagonistes, uns xiquets que creixen, coneixen i descobreixen el que la seua edat implica i més.

El que hauria de ser un fet normal en un país normal -valga la redundància-, acaba sent un acte en què sembla que els catalans hem de donar gràcies de la benevolència castellana i més, tenint en compte, els temps que corren. Bona mostra d'això és l'editorial d'avui de La Gaceta -que no enllaçaré- en què es diu que aquesta pel·lícula ha guanyat gràcies a la força del lobby català i gay, res més lluny que una caça de bruixes sense solta ni volta. A La Gaceta, però, tenen raó en una cosa i és que aquesta pel·lícula no ha estat de bon tros la més taquillera, però s'obliden de dir que ha estat ignorada per un gran nombre de cinemes i majors del país. No és tasca fàcil poder vore Pa Negre a qualsevol cinema del país -el que seria una normalitat-, de fet, al País Valencià la pel·lícula s'ha passat amb comptagotes, i la gran majoria de projeccions s'han fet en cicles de cinema en valencià (com al cicle de la UJI) -país normal?- a les Illes Balears ha passat una cosa semblant, i no és que haja estat per poc èxit...

Però bé, segurament en un país normal aquesta pel·lícula seria ignorada, simplement perquè és la millor.

Nota: L'editorial de La Gaceta no té més valor que el de qualsevol còmic i, per tant, té un cert toc graciós, si més no, així ens l'hem de prendre. Tot i això, el que sí que és preocupant és que i haja gent que en lloc de prendre-se'l de forma graciosa se'l prenga seriosament.

Cicle de l'aigua [Clica'm]

2011-02-13T15:46:00.002+01:00

Molts cops una imatge, dos en aquest cas, val més que 1.000 paraules.

Imatge del gener del 2009. (Foto de Daniel Montesinos)

Imatge actual (febrer del 2011).

Excés de merengue...

2011-02-11T16:42:00.006+01:00

Avui s'ha fet oficial que la final de la Copa del Rei d'enguany es disputarà a València. Barça i Reial Madrid es veuran les cares per tercera vegada durant aquesta temporada -a perill d'una 4a i 5a entrega a la Copa d'Europa-. Jo tenia ganes de vore esta final, sóc conscient que el Reial Madrid és un equip perillós, només faltaria després de la 'inversió', però guanyar-lo sempre és gratificant i més si es tracta d'una final. No serà una tasca fàcil, amb el temps que queda poden haver-hi baixes importants, i a més, en 90 minuts o en 180, no sempre guanya el millor i sinó només cal fer la memòria una mica enrere i vore què ens va passar l'any passat contra l'Inter, on simplement un parell d'errors al centre del camp ens van costar una Copa d'Europa, i no una qualsevol, una Copa d'Europa al Bernabéu.

Ara deixarem aparcada la Copa del Borbó i ens centrarem en la Copa d'Europa i en la Lliga. Seria massa somiar en un nou triplet? Tornar a Wembley i biguanyar al Madrid a València i a la Lliga -de nou-. Bé, en breu ho anirem descobrint, però passe el que passe a gaudir del futbol, que a la fi és un esport.

Fracàs escolar o fracàs social?

2011-02-06T18:46:00.004+01:00

Durant aquesta setmana molts mitjans del país s'han fet ressò del fet que, l'Estat espanyol, ja se situa a la cua del fracàs escolar (més del 31%). Al mateix nivell que Portugal i Malta, amb la diferència que aquests països vénen d'una tendència positiva i els espanyols van al revés. La sorpresa més significativa de l'informe europeu és que els nivells més baixos de fracàs escolar no es troben al nord d'Europa, com és tradició, sinó a l'Europa de l'Est amb Eslovènia (5,3%), Polònia (5,3%) i la República Txeca (5,4%) al capdavant.

Sol haver-hi una relació directa entre inversió pressupostària dels Estats i la qualitat de l'educació i, per desgràcia, la tendència actual, amb la crisi com a bandera, tendeix a retallar les partides pressupostàries cap a un dels pilars bàsics de la societat, l'ensenyament. Evidentment, l'econòmic, és un punt important per a mantenir un bon nivell de qualitat i un baix nivell de fracàs escolar, però no n'és l'únic, ni molt menys. També trobarem moltes fonts que senyalen de forma directa el consum de drogues com a causa principal del fracàs escolar. Res més lluny de la realitat, s'obvia que el consum sol començar quan els jóvens ja es troben en un moment avançat del seu ensenyament. Per tant, se'l podria considerar més com un element potenciador en lloc d'un element causal. Jo sóc dels que penso, i cada cop ho constato més, que la tendència actual és causada per una societat cada cop més ignorant, en diversos sentits, ignorants de coneixement i ignorants d'allò què els envolta. El fracàs escolar té un comú denominador en molts casos, i és el de tendir, cada cop més, que l'escola assumisca l'educació dels xiquets. Fracàs escolar i fracàs social.

Enllaços d'interès:
- Avui
- El Periodico
- El Singular

Búnquers d'Alcanar [Clica'm]

2011-01-30T16:49:00.002+01:00

Ahir no vaig tenir l'oportunitat de poder anar a la presentació de l'estudi de documentació del patrimoni local de la guerra civil d'Alcanar, per això, avui, he aprofitat per fer una escapa cap a la costa canareva on tenim les mostres més evidents i conegudes, però no úniques, de la Guerra Civil. Els búnquers de l'Estanyet i dels Camarils són los més coneguts, ja que en les passejades cap a Sòl-de-Riu entrompéssem amb ells gairebé. Durant anys, estos búnquers construïts per l'exèrcit republicà el 1938 per a defensar Catalunya d'un possible atac feixista provinent de Ses illes, han estat simplement un detall més de la nostra costa. Gens ben conservats, alguns ja engolits per l'aigua, plens de pintades i escombraries, han passat desapercebuts, simplement eren allà. Ara ens adonem que formen part del nostre patrimoni, la nostra història, i els hem de conservar i donar a conèixer, i així ho farem.

La mordassa quotidiana...

2011-01-28T14:42:00.005+01:00

En els diaris res de nou.... la terra és plana perquè ho diu l'informatiu de Canal 9.... la mordassa quotidiana, les tisores de la inquisició... Així començava anit, en una sala Tete Montoliu de l’Auditori de Barcelona gairebé plena, l'actuació de Pau Alabajos, el jove cantautor de Torrent. Presentava el seu darrer disc Una amable, una trista, una petita pàtria evocant a Estellés amb el seu Coral romput. El concert d'anit de Pau era diferent, d'una banda, la companyia que tenia dalt l'escenari no era normal, tot un conjunt de corda, bateria, baix, guitarra elèctrica i fins i tot aquell altre jove penedesencs, Cesk Freixas. De l'altra, representava l'inici d'una gira, d'un any, d'un nou disc, de nous horitzons. El concert, de gairebé dos hores, va estar ple de cançons noves i velles. L'amor explícit, el 9 d'octubre, Euskadi, contra el ciment, l'amor inconfessable o Comptat i debatut van servir de nexe cap a les noves cançons d'amor, lluita i país; 1948, Zàpping, Eyjafjallajökull, les Fosses del silencia o l'inventari serveixen per a continuar fent créixer l'obra d'este entranyable -encara que d'aparença tímida- cantautor torrentí. Una obra que continua tenint el mateix fons d'armari de sempre: la utopia. Un concepte que lluny de ser anacrònic s'ha de restablir en la seua vigència i necessitat, per fer del nostre, un país més lliure, just i digne.

Anit Pau es va acomiadar de nosaltres amb la Muixeranga, jo li copiaré l'idea.

Fred i taronja, mala combinació

2011-01-24T19:31:00.005+01:00

La notícia del cap de setmana és sens dubte, el fred. Ja ho venien avisant, i així ha estat, el mercuri s'ha encongit, de fet, a Alcanar, ha arribat gairebé als -2,5º record absolut des de que es té registre. Per a molts això serà poca cosa, però per a la gent que som de litoral això és molt de fred -tot i que encara tenim gravat en la memòria l'estrambòtica nevada del març passat a Barcelona-. Però bé, el que més em preocupa no és la sensació de fred que he tingut este cap de setmana ballant Sant Antoni, sinó com ha pogut afectar això a la collita canareva. De ben segur que es notarà, i de nou, plou sobre banyat, el pagès en sortirà perjudicat i mira que la temporada ja pintava bastos... Un pagès que ja ha de fer mans i mànigues per a treure'n uns 20 cèntims -el preu de cost pot enfilar-se als 12 cèntims!- i que ha de vore com a la gran majoria de superfícies l'oferta de les ofertes és d'1€! Un dèficit que no és sols del transport, sí, la gasolina puja, però no tant, sinó que és causat per algun agent intermediari que amb poca cosa en treu un benefici considerable. El pagès, des de ja fa unes dècades s'ha preocupat de fer quilos, els preus eren bons, i tot anava genial. I ara que venen baldades tots se n'adonen que la falta de previsió logística els passarà factura, i superar esta conjuntura no és gens fàcils. I, de fet, si ningú li posa remei, els camps de tarongers prompte seran uns camps d'argilagues... Això, o els intermediaris faran de pagesos.

Poseu-me les ulleres

2011-01-20T19:27:00.003+01:00

Anit al teatre vaig passar un moment d'aquells en els quals un s'emociona, moments en què certs calfreds et recorren de dalt a baix. I és que anit al Teatre Romea vam tenir l'oportunitat de fer un viatge al llarg i ample de la vida i obra d'un dels mestres de la poesia catalana -per a mi, el mestre-, Vicent Andrés Estellés, el nét del forner.

A la presentació ja t'adverteixen que aquella no serà una obra convencional, sinó una obra documental gairebé. Sobre l'escenari una barra d'un bar amb dos tauletes, segurament podria representar qualsevol bar del poble d'Estellés, i darrere d'una pantalla gairebé transparent: una taula, un llum i una ballarina de dansa clàssica, curiosament la néta d'Estellés. De sobte el bar obri les seues portes, Pilar Almeria, la cambrera que recita Estellés, es troba amb Joan Peris, un periodista que entrevistarà Estellés d'una forma molt peculiar. I ja ve, Enric Juezas (vestit d'Estellés) i Miquel Gil amb la guitarra (d'Ovidi?), i així amb un got de vi comença l'obra.
Una representació que ens ajuda a conèixer el gran poeta valencià. Un home, que com ve diu ella mateix durant l'obra, no s'ho va acabar de passar malament durant una guerra d'adolescent, però sí que va patir durant una postguerra que el va insultar, censurar, i fins i tot, atacar. L'obra, a més, es veu complimentada amb una projecció, en què hi intervenen els fills d'Estellés i també grans estudiosos de la seua obra, amb tot, per donar encara, si cal, un toc molt més humà a l'obra. Com deia Joan Peris: "els temes d'Estellés tenen la nua elementalitat de la vida de cada dia: la fam, el sexe i la mort". Però tampoc deixen de banda les fermes creences ideològiques i nacionals que posseïa el mestre valencià. Evidentment, l'obra no podia acabar d'una altra manera que amb Estellés deixant aquelles ulleres tan seues sobre una taula que ens ha donat tant.

Ara, m'és fàcil valorar les carències en què es troba l'educació avui en dia. Un s'adona que no és normal que puguem acabar l'ensenyament secundari sense ni saber qui és Vicent Andrés Estellés, ja no parlo de la seua obra, que també em sembla imprescindible, sinó de saber que hi havia un poeta a Burjassot fantàstic. Sols el fet de trobar-te amb un professor amb ganes de mostrar-te el país i la seua gent pot evitar-ho.

Com n'és de cert que al Principat no hem tingut mai cap Santíssima Trinitat (Fuster, Sanchis Guarner i Estellés), serà perquè al Romea no han trencat els vidres o han fet pintades com ha passat al Teatre Micalet de València?

10è viquianiversari

2011-01-17T20:52:00.003+01:00

La Viquipèdia torna a estar de celebracions. Bé, de fet i sent estrictes, qui ha celebrat alguna cosa aquest cap de setmana ha estat la Wikipedia (l'edició anglesa). El dissabte 15 de gener es van complir 10 anys de l'entrada en funcionament d'aquesta enciclopèdia lliure. L'edició catalana, la viquipèdia, haurà d'esperar un pèl més. No serà fins al 16 de març que encendrà les espelmes del seu 10è aniversari.
La Viquipèdia ha esdevingut l'obra de referència dintre de la xarxa. La idea de Jimmy Wales, el seu fundador, era crear una enciclopèdia que tothom pogués millorar. I això s'ha aconseguit amb escreix, 19 milions d'articles amb 270 llengües diferents i l'objectiu continua sent igual d'engrescador que el primer dia "un món en què cada persona del planeta tinga accés lliure a la suma de tot el saber de la humanitat".
Evidentment, tot això té un cost. Però perquè us feu una idea: durant els mesos de novembre i desembre de l'any passat la Wikipedia va aconseguir donacions per valor de 16M$, ras i curt. Per sort, la gestió i la independència està garantida sense cap tipus de publicitat.
La viquipèdia ha esdevingut una bombolla d'aire fresc per al poble català dintre de la xarxa. Actualment ens trobem en la 13a posició en nombre d'articles, el passat mes de desembre es van superar els tres-cents mil, som líders en qualitat dels 1.000 articles indispensables, però tot i això continuem sense tenir local chapter propi a causa de no ser un Estat.
I no voldria acabar l'entrada d'avui sense animar-vos a tots a formar part de la viquipèdia. Estic convençut que tots tenim el nostre gra de sorra a aportar, sense temor, entreu, creeu, modifiqueu i formeu-ne part! Som-hi!

Pilota d'or justa i merescuda

2011-01-12T16:49:00.003+01:00

Ens dol l'orgull patriòtic, així qualifiquen els mitjans més rancuniosos de l'Estat espanyol la designació de Messi com a Pilota d'or 2010. I no tot acaba aquí, altres mostres són: Desencís per a Espanya i fins i tot, Pilota d'or injusta.

L'exaltació patriòtica que tan bé concep Vargas Llosa es destapa com l'eina bàsica ofensiva utilitzada pels mitjans mesetaris a l'hora de fer sang contra els catalans. No els importa ni el motiu, ni que la decisió siga justa, perquè ho és, Messi és el millor jugador del món, el que sap fer ell amb la pilota no ho saben fer altres a l'hora d'escriure quatre línies. El que realment els importa és crear i mantenir aquest ambient de confrontació, perquè saben que aquesta serà l'única forma que tindran d'enderrocar aquell equip que també els va deixar tocats d'orgull patriòtic amb un 5-0.

La bena els dificulta la visió i fins i tot els ha fet escriure 'Pilota d'or injusta'. Algú més o menys habituat a mirar futbol, amb un mínim de visió objectiva i històrica no pot dubtar que un jugador capaç de fer 58 gols amb 54 partits oficials el 2010 -la dada és de memòria- siga considerat el millor jugador del món. No traurem mèrits a Xavi, també s'ho mereix. El Barça actual ha anat creixent basicament al ritme que Xavi 550 ha marcat, fins que no va esdevenir un jugador amb confiança, capaç de fer una passada amb vertical, el Barça no va ser res. Però és clar, la seua qualitat futbolística és al cap i no als peus, i això, a l'hora de vore un partit des de la distància es nota.

En definitiva, Messi és el millor jugador del món. Aquí ho deixo escrit.

La pilota d'or de la fotografia és la del 1994, la del mític Hristo Stòitxkov.

Pepet i Marieta

2011-01-08T15:02:00.002+01:00

Amb Pepet i Marieta hem crescut. Esta frase pot ser sonarà com un topic, però no s'allunya massa de la realitat i és que PiM fa molts anys que ens acompanya, al cotxe, de viatge, pel carrer, amb la volldamm a la mà, a les 5 de la matinada o fins i tot ans. És gairebé omnipresent.
La música de PiM és difícil de classificar. On la posem? La conclusió més fàcil a què podem arribar crec que és la que ell mateix s'autodefineix, xalera. Esta és la seua essència, ni més ni menys. La seua grandesa no és que aconseguisca moure l'esquelet del més introvertit dels espectadors. La seua grandesa és que ja siga amb tota la mandanga, amb la percussió o fins i tot sol, cadascun dels seus concerts és una festa, és gaudir una bona estona, de bona música i lletres encara millors.

El fet de ser del Sénia o fins i tot de l'Ebre, amb Pepet, ha estat encara més fàcil. Ep! Escolta, que Pepet és del meu terreno! I és que amb el PHN, l'orgull ebrenc juntament amb Pepet i els Quicos ha ressorgit -com dirien a la renaixença, com l'au fènix-.
I ahir vam tindre l'oportunitat de tornar a gaudir de la seua nuesa -mai millor dit-, ell tot sol va omplir el Quixot de Vinaròs en defensa de l'alliberament del poble saharaui.

PD: Sempre em quedarà el dubte de si per una causa no tan guai alguns s'haurien aproximat al Quixot. Qui sap...

Sense fum

2011-01-05T14:19:00.004+01:00

Estrenem any, dècada, nous horitzons i també espais sense fum. Diumenge va ser el primer dia en què entrava en vigor la nova llei del tabac. Una legislació que prohibeix fumar als espais tancats, ja siguen públics o privats, a més d'altres excepcions importants com no fumar a menys de 100 metres dels hospitals. El mateix dia que s'estrenava la llei jugava el Barça, la prova de foc va ser superada amb escreix, ni un cigar. La Volta, com molts altres locals d'Alcanar t'impregna, millor dit, t'impregnava, d'una olor de fum que costava moltíssim de treure's de damunt, ara la cosa serà diferent. A més, el fumador passiu també ha estat alliberat d'una situació en què s'havia trobat reclòs.

Però com no podria ser d'altra manera, no tot són avantatges en aquesta nova llei i és que amb l'anterior legislació, que deixava les portes obertes als espais públics amb fum a causa de la seua ambigüitat, va fer que molts locals adaptessen els seus espais a recintes tancats on era legal fumar. Evidentment això tenia un cost, que ara, se'ls ha girat en contra, ja que no l'han pogut recuperar. Però bé, a ZP ja el coneixem. Vol quedar bé amb tothom i és un autèntic cínic.

I ahir caminar pel centre de Barcelona donava una imatge força peculiar. La gran majoria de terrasses plenes de gom a gom. Amb els calefactors a màxima potència i amb els clients tapats fins a les orelles, però amb un cigar entre els dits.

Adéu al 2010

2010-12-31T15:18:00.001+01:00

Arriba l'escrit de cada any. L'entrada blocaire necessària per tancar l'activitat del 2010, és com l'SMS que avui enviaré a molts amics i companys però en format bloc.

Si comencem pel principi cronològic ens quedem a Alcanar, enguany 7 anys després tornàvem a ballar a Sant Antoni, hi havien ganes. Poc després, empreníem un viatge fins a Ascó a la multitudinària manifestació que encetava el rebuig social contra la imposició del Cementiri, malaurada notícia durant tot l'any per la candidatura d'esta població riberenca a albergar-lo. Vam passar-mos gran part de la resta del principi d'any totalment absorbits per la Consulta per la Independència que es va celebrar en molt d'èxit a Alcanar el 25 d'abril del 2010. Però vam tenir temps, com cada any, per a fer una escapada a Les Cases i celebrar la calçotada anual, enguany celebràvem el 25è aniversari. Eufòrics amb la línia que seguia el Barça, ràpidament vam comprar els bitllets per aprofitar un cap de setmana llarg que teníem, així el dia de la final de la Copa d'Europa érem a Madrid, llàstima que la plantilla del Barça estigués a Barcelona. Vam penjar l'estelada al pal i vam sortir als carrers de Barcelona el 10J juntament amb un milió de catalans més, la nostra fita: la independència. Un Sant Joan diferent, aprofitant el pont per a escapar-mos a Andorra, des de ben menut que no visitàvem aquell xicotet país, al bell mig de la jove serralada pirenaica. I com ve sent tradició els últims anys, marxàvem a passar un cap de setmana de festa i alhora reivindicació a la comarca d'Els Ports, enguany a Vilafranca ens esperava un nou Aplec dels Ports. Una vegada frustrat el viatge a Cuba, qüestió de preus, vam refer el viatge per a decidir que aniríem a fer un volt de quinze dies pels països balcànics, Eslovènia, Croàcia i Bòsnia amb una parada a Venècia, van ser les parades del mes d'agost. Al setembre, poc abans de la Diada marxàvem a l'Alguer, a l'illa de Sardenya, a sentir una mica de català a l'altra banda del Mediterrani. I durant el mes d'octubre empreníem l'última escapada de l'any, Romania, un viatge exòtic però sorprenent i amb bona companyia. I prop ja de tancar l'any ens examinàvem del nivell superior de valencià -sóc apte!-. Ah! Això sí, no podia digerir millor la meua baixa de soci del Barça que amb un 5-0.

PD: I estic convençut que m'he deixat moltes coses... i altes que no es poden contar, almenys aquí. Feliç any nou a tots!

3Rs

2010-12-29T16:13:00.004+01:00

Amb les dates nadalenques les nostres cases entren en una espiral consumista. No importa què n'estigues en contra, sempre acabaràs trobant allò que et feia gràcia regalar-te a tu mateix a algú proper, o simplement, perquè toca. Tot i això, un dels elements que durant estes dates fa més ràbia és la generació inacabable d'embalatges, embolcalls, papers... -hauríem de promocionar més el paper de diari, i més ara que l'ARA ens sol acompanyar-.
Tot ha coincidit que durant aquests nadals he estat remenant informació sobre el reciclatge, i evidentment, he anat a petar al concepte de les 3R. La Llei de les tres erres, Reduir, Reutilitzar i Reciclar. I no me'n puc estar de fer-vos arribar una informació breu, útil i pedagògica.

Gaudiu del poc que queda d'any, i si no ens retrobem per aquí que tingueu un bon inici d'any dos-mil onze.

Som més que un club?

2010-12-19T18:26:00.002+01:00

Estem al Camp Nou. Menys fred del que esperem, però bé, encara que hagués fet fred hauríem aguantat de totes formes, davant, tenim el millor Barça de la història. L'espectacle comença, però prèviament apareix un cavernícola, no ve de la Meseta, ve d'algun indret de la Zona Metropolitana, el seu parlar xava, quan l'utilitza, el delata. Dic cavernícola amb tot els ets i uts, el passat diumenge 12 vaig sortir del Camp Nou amb una sensació estranya, era de les vegades que em sentia més lluny d'aquell club. El millor futbol de la història, junt amb una directiva que esmicola allò de som més que un club i junt amb una afició digna de zoològic. Perdoneu, no generalitzaré, no seria just. Alguns energúmens infiltrats a l'afició blaugrana dignes de zoològic. Vaig sortir avergonyit per l'actitud d'un personatge que no va fer més que insultar, una vegada i una altra, castellanament -ja està bé-, masclistament i de forma gratuïta als molts aficionats bascos que poblaven les grades del Camp Nou i és que entre el poble català i el basc sempre hi existirà un bon agermanament. Al camp s'hi ha d'anar a animar, només faltaria, però no a insultar. I per desgràcia això és massa comú...

Casualment, l'actitud zoològica provenia d'aficionats amb bufandes supporters Futbol Club Barcelona, els recordeu? per sort Jan els va foragitar del Camp Nou. Jo només ho recordo perquè sembla que això ningú ho té en compte. Com a mínim els que continuadament escriuen vòmits cap a Laporta.

PD: Això del zoològic també ho podem fer extensiu a part de l'afició espanyolista que ahir era l'Estadi de Cornellà-El Prat i que aprofitaven per fer el cant del mico cada cop que Dani Alves jugava la pilota. Trist, molt trist.

La Xina que ve...

2010-12-12T15:11:00.006+01:00

L'última entrada del blog es titulava Hem de sortir a buscar el món que ve, frase promocional del nou diari en català, l'Ara. Una frase que ens fa enfocar cap endavant, cap al futur. I per a enfocar el futur és necessari entendre i actuar des del present. I tot això que sembla tan rebuscat, no ho és tant i és que avui, simplement, voldria escriure sobre el món que ve -i que tenim- el món globalitzat -de quatre, és clar-.

Just avui, llegia a l'Ara -tornem-hi!- un article de l'Antoni Basses on feia referència a la delicada situació política a què s'està enfrontant Barack Obama. La rebaixa d'impostos ha estat innegociable per part dels republicans, així, rics i pobres continuaran contribuint de la mateixa forma a l'economia americana. Però aquest no és el punt coent de l'article, més endavant, on s'exposen les conclusions d'Obama respecte a l'informe PISA del 2009, el qual deixa als EUA molt pel darrere dels països del sud-est asiàtic, podem trobar una frase lapidària del president americà "s'ha acabat fer anar la targeta de crèdit tot el dia. No podem ser un país que simplement compra i consumeix productes d'altres països. Els hem de tornar a fabricar...". Crec que alguns ja s'estan adonant de l'enorme monstre que han creat ells mateixos.
Per a un país que és el referent de la globalització, de l'explotació de recursos a nivell mundial, aquestes paraules resulten molt significatives. Avui en dia ningú discuteix que guanyar a la Xina en competitivitat econòmica a l'hora de fabricar és senzillament impossible, podríem qualificar això com a competència deslleial encoberta, i alhora exigir als nostres governs uns aranzels raonables per posar al mateix nivell els productes fabricats aquí i els fabricats allà, a més amb aquest 'simple' gir l'índex d'atur local podria caure en picat. Però evidentment això és impopular per a qui realment mana.

I si ens posem a parlar de la Xina podríem acabar la tinta d'aquest blog, però em sembla prou ignorant la posició d'Occident a l'hora de censurar l'actitud del govern xinès respecte a la negativa d'alliberar Liu Xiaobo i de no deixar-lo participar en els actes de recollida del Nobel de la Pau, i no perquè em semble correcta l'actitud de censura xinesa, ans al contrari, la veig maquiavèl·lica, sinó perquè tot Orient és responsable de l'actual actitud de la Xina. Som responsables en primer grau de les mancances llibertàries a la Xina, de les pèssimes condicions laborals, ambientals i un llarg etcètera. I igual d'ignorant és exigir a la Xina una reducció d'emissió de gasos, quan la majoria d'aquestes emissions són producte indirecte d'Occident i prefereixo acabar-ho amb un etcètera.

Hem de sortir a buscar el món que ve

2010-12-07T14:30:00.003+01:00

El passat 28 de novembre va ser doblement interessant, d'una banda, les ja extensament comentades eleccions nacionals i d'altra, la sortida del nou diari Ara.
Ja feia temps que se'n sentia a parlar, ja feia temps que teníem ganes de tenir-lo entre les mans, de fullejar-lo i poder dir allò de: pot ser he trobat el meu diari -que guai que queda-. Les expectatives no es van generar en va, un munt de professionals que solem tenir en compte apadrinaven aquesta nova aventura periodística en paper. Toni Soler, Antoni Basses, Ernest Folch, Carles Capdevila, Albert Om, Empar Moliner, Xavi Bosch, Toni Padilla... i molts noms que segurament m'he oblidat així de memòria.
En paper fa molt bona impressió, bon disseny, tot en color, molt agradable de llegir i amb grapes! per fi algú se n'ha adonat de la necessitat d'afegir aquest minúscul metall en un diari. Fins ara el pitjor que he trobat és l'abundant publicitat que té la versió en paper i els pocs continguts que té ara per ara a la xarxa -tot millorarà esperem, un vot de confiança-, això sí, la versió en paper té unes quantes referències a les xarxes socials 2.0, fet que mostra la voluntat de ser un mitjà a mig camí entre la xarxa i el quiosc. Segurament podríem mirar d'encabir-lo en un espai semblant al de Vilaweb, encara que salvant les diferències podem dir que aquest diari té molts més protagonistes que Vilaweb, on sols només ens sona el nom de Vicent Partal, fet que no es nota en la faena periodística que duen a terme.
Molts, des d'un bon principi ja es preguntaven allò de: de qui són estos? Pregunta que en aquest cas és difícil de respondre. Jo simplement els consideraria com un conjunt de professionals amb ganes d'emprendre la seua pròpia aventura, segurament, per la necessitat que tenen d'alliberar-se d'uns estereotips massa marcats i alhora, arcaics, que encara gasten molts diaris actuals.

28N: Encert o error de l'EI?

2010-12-02T22:23:00.003+01:00

Quatre dies són suficients per a valorar amb suficient calma el paper que ha jugat en aquestes eleccions l'Esquerra Independentista. Jo sempre he pensat que era un error no voler presentar-se a les eleccions catalanes, decisió que les bases de les Candidatures d'Unitat Popular van decidir en l'Assamblea de Girona del juny del 2009. Llavors els motius van ser la falta de recursos econòmics i humans i també el fet de centrar els seus esforços en les properes eleccions municipals, arrelant d'aquesta manera el moviment socialista-independentista de base. Evidentment, aquests, són motius de pes i convincents. Tot i això, jo continuo pensant que ha estat una oportunitat perduda. I això no ho dic a posteriori emprant-ho com a retret. Quan parlo d'oportunitat perduda ho dic perquè he vist com una campanya d'aquestes característiques serveix per eixamplar complicitats, per buscar noves aliances, militants, per treballar amb moviments socials i sobretot per créixer territorialment, sobretot en zones on l'entrada de l'EI és més que complicada. L'Esquerra Independentista no té la suficient força com per a dir-se a sí mateixa que ha fet el ridícul, no, l'Esquerra Independentista té una capacitat de creixement extraordinària, això sí, per a créixer s'han d'aprofitar les oportunitats. Ara, esperem que la decisió presa sobre preparar a consciència les eleccions municipals de l'any que ve siga encertada i a ciutats com Reus, Barcelona o Tarragona es puguen assolir un resultats ben dignes.

Avui la CUP ha presentat el document on valora els resultats del passat diumenge. Des del meu punt de vista hi ha dos punts claus a destacar, l'independentisme no ha triomfat ni governant, Esquerra, a la qual el fet de governar l'ha matxacat internament i externament, ni tampoc ha triomfat l'intent de la declaració unilateral d'independència portada per Reagrupament i SCI. Sí que ha triomfat, en canvi, l'anti-tripartit, molts independentistes i part del moviment 10J així ho han preferit. El segon punt destaclable ha estat l'opció del poble de dir per a fer polítiques de dretes posem als que ho són i no una còpia. Llastimosa decisió d'altra banda de deixar les portes obertes a la dreta amb tot el que això comporta.

Aire fresc

2010-11-30T23:34:00.002+01:00

Catalunya, jo, i molts més, necessitàvem una glopada d'aire fresc com la d'ahir, un cop sobre la taula de dignitat, encara que siga futbolística, sobre la caverna espanyola. Diumenge el país va fer un gir cap a la dreta difícil d'assumir i d'imaginar. Un projecte que començarà a caminar i desfarà el fet fins ara. Un canvi que mantindrà la distància i el desafecte existent entre els treballadors i els empresaris. Un govern que dubto que tinga la capacitat per virar el més mínim aquesta situació. Un govern que apostarà per una sanitat de copagament i ja veurem el que passa amb l'ensenyament. Un govern que diu que rebaixarà les despeses de la Generalitat sense reduir la qualitat dels serveis prestats, incloent-hi ensenyament, sanitat, infraestructures... Un govern que pretén un concert econòmic pactista i autonomista amb l'Estat espanyol sense cap tipus de referència a la plena sobirania i la independència del nostres país. Un viratge en definitiva sense massa sentit, i només espero que el temps no em done la raó.

Timişoara [Clica'm]

2010-11-20T16:05:00.003+01:00

Gairebé tres mesos d'ençà del meu últim clica'm. Avui hi tornem, amb una fotografia del viatge que el passat mes d'octubre em va portar a l'est del vell continent, a Romania.

La imatge va ser presa en un dia gris, d'aquí la poca profunditat que s'hi aprecia. La fotografia és a la ciutat de Timişoara, a l'oest del país, molt a prop de la frontera amb Sèrbia i Hongria. Com passa amb moltes ciutats pròximes, també dels Balcans, a la ciutat se li nota una gran influència austro-hongaresa, sobretot amb els seus magnificients centres històrics. Això mostra com van arribar a ser-ne d'importants aquestes ciutats sobretot durant el segle XIX. De fet, aquesta ciutat va ser la primera de l'Imperi en disposar d'enllumenat públic.
Timişoara, va ser a més, l'inici de la revolució, o millor dit: la contrarevolució, contra el règim comunista-personalista de Nicolae Ceauşescu. La plaça on vaig prendre la imatge s'anomena plaça de la victòria des d'aquell 1989.

La insostenible lleugeresa del ser

2010-11-18T21:09:00.002+01:00

Durant molt de temps vaig tenir la novel·la -no sé si és exactament el nom que es mereix- la insostenible lleugeresa del ser, de Milan Kundera, a la meua llista de llibre pendents. Fa poc vaig tenir l'oportunitat de llegir-lo. Va ser una extraordinària sorpresa, una història complexa i filosòfica però alhora agradable i lleugera -valga la redundància del títol-. La lleugeresa o la feixuguesa de l'amor, de les relacions, tractades d'una forma filosòfica. Les mateixes relacions, el mateix amor, enmig d'una novel·la històrica i que tracta un fet històric de gran rellevància com va ser la primavera de Praga del '68. El socialisme amb rostre humà expressat pel llavors president de Txecoslovàquia, Alexander Dubček. Una intent de fer un altre socialisme i que ràpidament va ser desmantellat pel Pacte de Varsòvia, exceptuant el romanès i personalista Nicolae Ceauşescu.

Llegir l'obra de Milan Kundera és fer un repàs imprescindible a la història, és fer un pas més enllà en la concepció de les relacions i l'amor. És un retrat fantàstic d'uns jóvens -i després no tan jóvens- enamorats. És en definitiva un llibre que ha esdevingut, sens dubte, imprescindible a la meua llista de recomanacions.

Clàssic o país?

2010-11-11T18:57:00.005+01:00

Finalment avui s'ha confirmat. El Clàssic, el Barça-Madrid, es jugarà el proper 29 de novembre, un dilluns. És una data anòmala per a un partit d'esta envergadura i tan sols trobem dos semblances al llarg de tota la història, al 1964 i al 1972 -ja ha plogut des de llavors-. Personalment poc m'importa quan siga, sortiré de casa i un cop estiga davant del televisor ja no sabré si és dilluns o diumenge, tot i que considero que canviar un partit de futbol perquè hi ha eleccions és lamentable.

Tot i això, esta era una notícia que ja coïa; moltes són les tertúlies que s'han generat al seu voltant. I precisament, no han estat tertúlies de bar i de personatges anònims, sinó que, ans al contrari, ha estat un debat que s'ha generat majoritàriament en mitjans de comunicació més o menys populars i això, em preocupa. Estem posant al mateix nivell unes eleccions nacionals -independentment de la utilitat que creguem que puguen tindre- que un simple partit de futbol? Si és així, estem parlant d'un fet altament simptomàtic i greu. Les orelles plenes tinc de sentir paraules sobre la desafecció de la gent vers la política. Una fal·làcia que cau per si sola simplement fent una volta per la xarxa i veient els milers de blogs d'usuaris particulars que fan política, que opinen, que comparteixen i que generen debats. La política 2.0 és un fet i és una política anònima.

Sincerament m'ha sobtat molt, i m'ha decebut encara més, el fet que no siguem capaços de fer compatible una jornada electoral amb una jornada esportiva. Estem dolents.

Ninis

2010-11-04T15:27:00.003+01:00

Ja s'olora. Ja es palpa. Ja estem dintre del mes d'eleccions. I evidentment, això ja es fa palès amb la presentació de les campanyes electorals dels partits polítics. Enguany s'ha assolit un nou rècord, 39 partits i 114 candidatures -per opcions no us quedareu a casa-.

Bé, el passat cap de setmana va començar la presentació de les campanyes publicitàries, com a mínim dels que s'anomenen: partits parlamentaris. Evidentment el PSC-PSOE ha tornat a saltar al ring. Lluny d'intentar convèncer als ciutadans amb arguments, torna a encarar la campanya d'una forma més que agressiva. Segurament tots recordeu encara el famós: Si no hi vas ells tornen, de les eleccions generals del 2008. Doncs aquesta vegada el seu eslògan no es queda curt, amb la diferència que aquesta vegada també s'hi inclou un missatge als independentistes, a més a més del tradicional record a la dreta. Aquest cop han escollit: Ni independentistes ni de dretes, ras i curt -es nota que han fulminat al Zaragoza...-.

Amb aquesta frase, els socialistes es volen amagar sota la cara del federalisme, una opció que a hores d'ara segurament ni ells contemplen. L'unionisme els defineix millor. Ja que amb aquest eslògan queda clar que prefereixen ignorar el que són i dir el que no són. I una altra conclusió que se'n pot extreure fàcilment, és que, aquest cop l'independentisme ja es comptabilitza com una quota important de votants, com una força creixent i gens menyspreable, vaja, com una força transcendental.

Ara s'entenen les subvencions als nini's, ells també ho són.

Més gran o més jove, però sóc de castanyada

2010-11-01T15:57:00.002+01:00

La castanyada ha estat des de sempre una festa molt nostrada. Érem molt jóvens i començàvem a sortir, segurament era una de les nostres primeres nits de grans. I recordo amb certa nostàlgia els següents anys d'adolescència, i les nits fredes pels garitos de les colles canareves.
Tot avança i canvia, però anit va ser un d'aquells dies de riures a mil, envoltat de tota aquella gent que ha format part d'alguns dels passatges que conformen totes estes castanyades. I és que grans o no, hi ha certes tradicions que no és bo perdre.
I és que cansat n'estic de les carabasses, la sang i els monstres que inunden qualsevol indret la nit del 31 d'octubre. Prefereixo gaudir del panellet de pinyons.

CAT

2010-10-27T16:38:00.003+02:00

Ahir m'alçava llegint un article valent i directe de Quim Monzó publicat a La Vanguardia, un article d'aquells que haurien de ser normals però que en el nostre país no ho són, un cop fort i ferm sobre la taula, un Prou!. Un article de dignitat.

Estem en plena època de Correllengua. Aquella iniciativa que des de fa dos dècades recorre de cap a cap el nostre país per mostrar la vitalitat de la nostra llengua, per recordar que hem de continuar ferms en el seu ús, i que serveix molts cops per homenatjar autors que haurien de ser indispensables en les nostres biblioteques, com la figura d'Espriu recordada enguany en el 25è aniversari de la seua mort. Des d'avui, però, també haurem de recordar la figura de Joan Solà, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes de l'any passat, un gran defensor del català i del país i és que com bé recorda Vicent Partal, vivim en un país on per mantenir viva la nostra llengua cal defensar alhora el país.

I per demostrar l'autoodi existent vers la nostra llengua, aquí mateix, a casa nostra només cal vore la resolució del TSJC, que arran d'una demanda del PP, ha decidit revocar el codi d'ús del català, tant a l'Ajuntament de Barcelona com a la diputació de Lleida. Un reglament que simplement situava el català com a llengua preferent en actes, documentació, cartells... i garantia l'atenció dels ciutadans també amb llengua estrangera, el castellà.

Ens veiem en breu!

2010-10-16T12:46:00.002+02:00

Avui seré breu. Simplement acomiadar-me temporalment, aquesta setmana que ve -de fet, avui- marxo una setmana a l'est d'Europa -de nou, després de la visita als països balcànics-, aquesta vegada serà a l'est de Romania. Quan haja tornat ja vos ho mostraré...

El 12 d'octubre, res a celebrar!

2010-10-12T17:45:00.003+02:00

Avui és 12 d'octubre, el dia que els espanyols van decidir que fos "el seu". La data va ser escollida recordant l'efemèride de l'arribada de Colom a Amèrica, l'inici de la decadència d'un gran continent com és l'Amèrica del Sud.
Com ja ve sent tradició, els espanyols han celebrat la seua festa com més els agrada, amb una desfilada militar -marcant paquet-. Es veu que ZP no ha estat rebut de massa bona gana per la caverna, després de vore això m'ha entrat el cuquet de la curiositat, i sense que servisca de precedent m'he submergit en la caverno-xarxa, ja sabeu, diaris còmics com són: Libertad digital, La Gaceta, ABC, El Mundo... Després de fer-li una ullada i uns somriures m'he trobat amb una frase que subscric gratament, a La Gaceta -com m'agrada Intereconomía- diuen:

Cualquier observador reconocerá el equívoco que envuelve las celebraciones del 12 de octubre. Se trata de actos que han quedado reducidos a ritos puramente formales y, paradójicamente, casi clandestinos, porque carecen de la menor emoción popular.

I crec que és digne de menció, que un dels mitjans més fatxes i ranci que existeix, reconega que la 'diada de la hispanidad', ha estat reduïda a una pura formalitat, i potenciï aquesta afirmació escrivint que hi ha una manca total d'emoció popular. I llegint això, em venia al cap l'editorial que Vicent Partal va escriure el dia després de la victòria d'espanya al Mundial. I és que si l'exaltació patriòtica espanyola només sorgeix quan el futbol guanya alguna cosa, els catalans, bascos i gallecs -entre d'altres- estem salvats. Serà que l'espanyolitat està reduint-se a un sentiment efímer i futbolístic?

I no voldria acabar este escrit sense parlar del que realment volia parlar, la celebració de l'inici del colonialisme espanyol. Hi ha un llibre que des del moment que va passar per les meues mans el vaig considerar indispensable, Las venas abiertas de América Latina, de l'uruguaià Eduardo Galeano. En ell es mostra fins a quina magnitud va arribar la tragèdia de l'espoli humà, culturual, social i econòmic de l'Amèrica Llatina. I de tot aquell llibre em vaig quedar amb una idea que deia: 'L'Amèrica Llatina és avui tan pobra perquè va ser molt rica i L'Amèrica del Nord és avui tan rica perquè va ser molt pobra', i és així perquè segurament L'Amèrica del Sud és el continent més ric pel que fa a recursos naturals, i aquest va ser l'error. Aquesta riquesa va ser el motiu d'un colonialisme que va reduir a cendres la cultura i la història de tot un territori, i que avui alguns encara volen celebrar. Uns alguns que es posen les mans al cap quan Chávez els ha deixat plantats, i què s'esperaven? Algú els ha demanat perdó?

La merda nuclear l'aturarem, avui a BCN

2010-10-07T10:35:00.003+02:00

Avui Jóvens de les Terres de l'Ebre estrenem el nostre calendari per aquest curs d'activitats/accions. I ho farem mostrant que la lluita contra el Cementiri Nuclear continua ferma. Fa tres setmanes, quan sortia la notícia que Zarra havia estat elegida com a seu per al Cementiri, ja mostrava les meues reticències per acceptar aquella decisió, ja m'olorava llavors, que no era més que una eina de distracció i desmobilització orquestrada pels ajuntaments, governs i lobbys nuclears. I és que Ascó i Yebra continuen tenint les màximes aspiracions.

Ja n'he parlat abastament sobre què penso de l'energia nuclear -aquí podreu trobar moltes opinions personals que he anat escrivint-, així que avui no en faré èmfasi. Simplement vos convoco per que esteu alerta, la lluita continua.

La nova comunicació

2010-10-05T17:17:00.006+02:00

No descobriré la sopa d'all, ni molt menys, si dic que actualment ens trobem totalment immersos en l'era tecnològica. Evidentment la distribució dels coneixements, les eines i la disponibilitat tecnològica és totalment desequilibrada. Però bé, en la situació personal que estem, sens dubte podem considerar que estem ben bé a primera línia. El ventall de possibilitats -de vegades inútils- que ens ofereix la tecnologia, és amplíssim. Tot i això, avui em voldria centrar única i exclusivament amb una aplicació molt concreta, el podcast i la sindicació. Més enllà de la definició tècnica que podeu trobar a la xarxa, començant per la viquièdia per exemple. El podcast ha esdevingut una eina molt potent i alhora útil per als mitjans de comunicació. En el meu cas, li dono sobretot un paper de comoditat, i és que, amb el podcast un pot escoltar els bons programes de ràdio allà on vol i quan vol, arxivar-los al teu reproductor, i gestionar-los amb el teu reproductor habitual.

I el món de la sindicació, amb català correcte hauríem de parlar de redifusió però actualment els anglicismes en el món tecnològic estan a l'ordre del dia, també compta amb importants aplicacions que permeten per exemple a aquest modest bloc, actualitzar de forma totalment automàtica el contingut amb les notícies de Vilaweb, o d'Alcanar que es van generant a la xarxa.

I una altra eina molt potent i útil també englobada en aquest camp són les televisions a la carta, i com bé diu el seu nom, permeten veure allò què volem, quan volem i on volem.

Podcasts d'àudio altament recomanats:

La Competència

La Segona hora

L'internauta

La vida en l'abisme

2010-10-02T12:44:00.004+02:00

L'altre dia escrivia la ressenya del llibre de Joan Francesc Mira, el Purgatori, ressenya que encara no he fet arribar al meu xicotet ciberespai -tot arriba-. Doncs això, pensant en la novel·la de Mira, he recordat que m'havia oblidat de fer-vos arribar les impressions d'un altre llibre, La vida en l'abisme, de l'omnipresent Ferran Torrent. No fa gaire, quan parlava del Bulevard dels Francesos, deia que era una novel·la un xic diferent a la majoria de les escrites per l'escriptor de l'Horta. Doncs després d'haver llegit aquesta auto-revelació, si és que podem dir-ne així, em retrec, o si més no, reconsidero la meua posició posant aquesta última lectura com la novel·la menys Ferran Torrent de totes. I és paradoxal, perquè aquesta, és la seua història, una novel·la autobiogràfica basada en un adult Ferran Torrent, que troba en el joc, i en la nocturnitat de la València dels 70, aquella despreocupació que li permet ser ell, i només ell. I no diré res més, deixaré que ho descobriu vatros mateixos, ja que a mi no m'agrada llegir més enllà del poc que signifiquen aquelles sinopsis, normalment inútils, que adornen les contraportades.

I aquí abaix vos dixo una presentació de l'adaptació cinematogràfica feta per Ventura Pons, La vida abismal.

Avui tots érem vaga

2010-09-29T20:14:00.009+02:00

Volia escriure abans de la vaga, però ho he acabat fent durant la vaga. La d'avui serà una jornada d'èxit per a alguns, de fracàs per als altres. Però bé, sense entrar en matissos de valoracions, sí que cal fer èmfasi en el fet que la participació d'avui era totalment necessària. Tret d'Euskal Herria, on la situació sindical fa que tant, CCOO com UGT siguin minoritaris, a la resta de l'Estat ens veiem obligats a anar a remolc del que fan aquests indignes sindicats.

La d'avui era una jornada de reivindicació personal, de protesta a la reforma laboral impulsada pel PSOE. Evidentment, no crec que un dia de vaga faci canviar gens el panorama actual, pot ser un altre tipus de mobilització indefinida seria necessari.

Des d'aquest modest espai també aprofito per criticar l'actitud d'alguns grups respecte a la destrucció indiscriminada de mobiliari públic, molt lluny, d'accions directes de resistència o d'oposició.

I també des d'aquí aprofito per a deixar una breu, i alhora complicada qüestió. Quin sentit té fer vaga només alguns, uns alguns que lluiten per a uns drets socials i laborals de tots i totes, uns drets que compartirem i gaudirem tots i totes, però això només en el cas que tots i totes anem a una. Així, la qüestió no és si els piquets deixen o no deixen treballar, sinó és, si els drets que reclamem són per a tots o només són per a alguns. I en això no vull justificar cap mitjà, però sí deixar clar, que o hi anem tots, o ho tenim clar.

Bous a dojo

2010-09-24T16:07:00.002+02:00

Fa un parell de mesos es va generar un important debat al voltant de les corrides de bous. Debat que es va produir arran de l'aprovació per part del Parlament, d'una llei que permetia, finalment, acabar amb un espectacle infame com era aquell.

Doncs avui, poc més de dos mesos després ens tornem a trobar immersos en un debat taurí, esta vegada un pèl diferent. Igual que anteriorment alguns van voler portar el debat a un terreny sobre la identitat, ara, l'han volgut portar al terreny de la hipocresia. Segurament alguns volen imaginar-se que una corrida i un correbous és el mateix, res més lluny de la realitat, la mort de l'animal és un fet transcendental.
I amb això no vull dir que tot si val, i és aquí on vaig. D'hipocresia n'hi ha, per desgràcia, això no és res nou en política. Amb l'actual blindatge dels correbous es defineixen les poblacions on es permesa la seua pràctica, les modalitats, els temps i alguns detalls més. Entre les modalitats n'hi destaquen dos tan dantesques com les corrides, el bou embolat i el bou capllaçat, aquestes pràctiques, a més de la poca tradicionalitat que tenen, també són indignes i haurien d'estar al mateix nivell que les ja abolides corrides. Un altre punt crític i que tampoc ha entrat a debat és el fet dels actuals pressupostos dedicats als bous, evidentment el debat s'haurà de generar localment, i no tenir por de posar sobre la taula propostes com: austeritat en correbous, reducció i supressió de pràctiques no tradicionals.

I recordem que la tradició no és una excusa, ans és una responsabilitat.

Labordeta, fins sempre

2010-09-22T17:32:00.003+02:00

Diumenge passat llegia la malaurada notícia de la mort de José Antonio Labordeta. De Labordeta en podem recordar la seua motxilla, les seues cançons i poemes, però sobretot, jo en recordo el seu famós "a la mierda", dedicat de forma directa i sincera a tots aquells personatges ben-assentats a les butaques de diputats. Aquell va ser un moment excels i que es mantindrà a la ment d'un servidor, com una mostra de rebuig al classisme polític tan arrelat avui en dia. Va ser la mostra del que molts ciutadans de peu faríem arribats allà, amb el micròfon a les mans.
Labordeta serà recordat com un ferm creient del seu país, com pocs ho han estat. Ser aragonès era per a ell motiu d'orgull, s'estimava aquell indret on havia nascut i crescut, i de la mateixa forma s'estimava el país que recorria l'Ebre, aquell riu tan nostrat també era seu. Quan la PDE tot just començava a caminar, Labordeta, ja hi era present -foto-. Però per desgràcia sempre marxen els millors, mentre la mala herba mai mor, bé alguna sí, però de vells.

Fotografia del company Lluís Comí. A la Marfanta també podeu trobar este bon article.

La merda de nou, als Països Catalans.

2010-09-17T14:34:00.004+02:00

Segons s'acaba d'anunciar Zarra serà on s'ubicarà l'MTC de l'Estat espanyol. S'haurà de confirmar, i vore si no són només ganes de marejar la perdiu. Si es confirma, quedarà evidenciat que de nou els Països Catalans esdevenen l'abocador incontrolat de l'Estat, i dic incontrolat perquè s'instal·larà un dipòsit temporal, sense tenir cap solució al problema dels residus nuclears. I en lloc de prendre una primera decisió raonable, com seria deixar de generar merda nuclear, doncs no, amaguem el cap sota l'ala, o la merda baix terra, vindria a ser el mateix. Novament un sistema totalment incomplet i incompetent que no se sap on arribarà...

Torna la màgia!

2010-09-15T19:11:00.001+02:00

Anit la màgia de la competició més important del futbol va tornar-se a posar en marxa, amb un objectiu clar, Wembley. Ahir el Barça s'estrenava a casa en la Copa d'Europa 2010/11, i el pitjor rival era ell mateix, l'ansietat del record de l'Hèrcules del passat dissabte. Una vegada al camp, els jugadors, però, van anar a per faena, tocant, tocant, i al final el que tots sabem, un 5-1, resultat encara curt, perquè només Messi n'hagués pogut fer mitja dotzena.
La Copa d'Europa o Lliga de Campions -digueu-li com bonament vulgueu-, és la competició més extraordinària que podem viure com a espectadors del futbol, l'emoció a partir de 1/8 de final sol estar garantida i l'espectacle durant la fase de grups també. Personalment he tingut la sort de viure diversos partits en directe a fora de casa en competició europea, vaig estar al camp del Chelsea, tot i perdre amb Gerard de central va ser grandiós, i també he viscut en primera persona les victorioses finals de París i Roma -tota una sort, ho repeteixo-. Enguany, però, com a mesura crítica contra el nou president -un acomplexat de coll***-, espero no gastar-me molts eurets per a vore'ls, serà una llàstima, però el meu temps com a soci culé ha tocat fons.

Per cert, l'última vegada que ens vam deixar 3 punts contra l'Hèrcules va ser fa unes quantes temporades amb Robson a la banqueta i l'estel·lar Ronaldo amb el '9' a l'esquena. Aquella temporada vam tornar a perdre contra l'Hèrcules al Rico Pérez i finalment la Lliga se l'endugué el Madrid per 2 punts, així que alerta, això només és un toc d'atenció.

La merda, sota terra.

2010-09-13T19:18:00.004+02:00

Hem tornat a estar de vacances i ja hem tornat, ja tornem a la rutina, i entre d'altres coses tornem a agafar el ritme de bloc, o com a mínim, això esperem.

Ja no recordo ben bé en quin moment va ser, si havent tornat d'aquella altra nació sense estat al mig del Mediterrani, Sardenya, amb el seu xicotet país català, o quan encara era aquí. El cas és que llegint La Vanguardia, a casa són de tradició vanguardista, vaig trobar-me amb una notícia ben amarga, a Hontomín (Burgos) començaran un estudi pilot per a emmagatzemar CO2 al subsòl. Ja fa temps n'havia llegit o sentit algunes paraules al respecte, la veritat és que em van semblar bastant preocupants, però suposo que és allò que fins que no ho veus no t'ho creus. Però bé, ja és aquí, un nou pedaç per a la incapacitat humana de racionalitzar, enraonar i pensar més enllà de les butxaques.
I és que ara amb aquest nou projecte pretenen amagar la merda baix terra, no sé a que em sona això... No al Cementiri!. No discutiré si tècnicament s'han fet o s'han de fer alguns tests que garanteixen alguns paràmetres de seguretat establerts per algú. El cas és que la hipòcrita llei de progrés=més consum=més diners porta a la innegociabilitat el fet que generar molt menys CO2 és totalment necessari. Evidentment com que són incapaços de baixar els nivells de consum actuals, la solució ha esdevingut la d'amagar la merda. Augurant uns terminis de seguretat que no es basen més que en la naturalitat de la zona i en el fet de 'com no ha passat mai...'.
He aprofitat per a llegir una mica sobre el tema, i avui en dia Internet és com una mina d'or, o una caixa de pandora, depèn com es miri. He fet cap a una presentació feta pel professor Montoto, alhora membre del CIUDEN, en que afirma que aquests estudis han de servir per a fer els futurs magatzems factibles, segurs i econòmics. Vaja, com sempre. De tot això, hi ha una dada que m'ha sobtat molt i és que actualment els propis desenvolupadors i ens privats ja s'afanyen a dir que el problema principal amb el que xoquen és l'acceptació pública, molt lluny d'altres punts conflictius com actituds polítiques, o problemes financers o tècnics. Per tant, la força social, l'organització i sobretot la fortalesa i serietat d'estos col·lectius és totalment necessària.

I així mos tornem a trobar davant d'una nova mesura irracional i incapaç, de curt termini i perillosa, que no assegura, ans al contrari, un necessari canvi en la manera de fer actual i en la necessària reducció de les emissions de CO2. Un desastre més...

Festa Estellés

2010-09-03T22:50:00.003+02:00

Simplement per recordar, perquè som natros, los ciutadans de peu, los que acabem fent d'este país de pandereta un gran país. Perquè la Festa Estellés vol recordar el mestre de Burjassot quan demà farà 86 anys del seu naixement, i cada dia ens n'adonem de la gran obra que ens va deixar...

No puc dir el teu nom. O el dic negligentment.
No puc dir el teu nom. Certs dies, certes nits,
em passen certes coses. Tinc el desig de tu.
Esdevens, aleshores, la meua sola pàtria.
No puc dir el teu nom. Esvelta, tendra, càlida.
Terriblement esvelta, dempeus, com una pàtria.
No puc dir el teu nom. Car, si el dic, l'he de dir
amb certa negligència. No puc dir el teu nom.
No és un desig tan sols sexual, conjugal.
És el desig del riu, i el llençol, i la brossa.
És un instint de pàtria. És el desig de l'arbre,
i del cel, i del cànter, i el pitxer, i l'argila.
De ser i ser del tot, plenament: tenir pàtria.
I una pàtria lliure, i lluminosa, i alta.

Olor de Colònia

2010-08-31T22:08:00.003+02:00

Sempre que puc acostumo a deixar aquí la impressió personal dels llibres que vaig tastant. Ja fa temps que parlava sobre La Cabana del fatarellenc Josep Gironès. Des de llavors n'he llegit algun més, però seguint la línia cronològica em trobo amb Olor de Colònia de Sílvia Alcàntara.
Ja és curiós que l'autora del llibre debute amb la seua primera novel·la arribada la seixantena, i la veritat és que ho fa esplèndidament. Les Colònies tèxtils són un tret característic de la història catalana i és amb aquest rerefons amb el qual s'ambienta una història personal, d'amos, treballadors obedients i submisos, històries d'amor desitjat, d'enveja, de morts... un entramat de misèries humanes que s'acaba esfumant entre les nostres mans. Un èxit del passat Sant Jordi i merescut.

Lo Castor és "espatarrant"

2010-08-30T20:05:00.009+02:00

Amb les últimes notícies aparegudes a la premsa sobre el començament de les obres de la Planta Marina del Projecte Castor, tot i la il·legalitat que suposa fer unes obres tenint recursos judicials pendents, hi ha una sèrie de xifres que alguns consideren 'espatarrants' i d'altres simplement les considerem mediocres o populistes. El ball de xifres respecte a la suposada independència que ens donarà este magatzem és considerable, des de les màximes de 50 dies d'abastament per a tot l'Estat espanyol fins a uns 15 dies només per al País Valencià, però més enllà de les xifres val la pena pensar una mica amb el què significa realment això. Algú pot considerar que el Castor -que tarda uns 50 dies a omplir-se per qüestions tècniques- pot tindre la capacitat tècnica de cobrir el subministrament amb el qual alguns s'omplin la boca? La resposta és no, ja que per molt elevada que sigue la seua capacitat -1300Mm³- la seua capacitat d'extracció només permetria extraure tot el gas en 50 dies -en el millor dels casos-, donat que la quota d'extracció màxima és de 25Mm³.
Recordem que el Castor és un negoci, el finançament i per tant l'endeutament al que s'han vist immerses estes empreses -ACS i CPL majoritàriament- serà recuperat amb escreix amb el pas del temps. I ja ho van dir reiteradament els Populars i els Socialistes -i ja és significatiu que coincideixin-, este projecte és altament beneficiós per a les empreses ceràmiques de La Plana, més explícit impossible.
Finalment m'agradaria acabar amb un simple càlcul, 1.350M€ entre 50 treballadors (sent benvolents), significa una inversió de 27M€ per a cada lloc de treball que generarà el Castor. Sens dubte un engany per al pla de revitalització comarcal.
M'indigna vore com les fal·làcies continuen alimentant els suposats mitjans d'informació...

Les imatges són de la Plataforma Marina des del collet de Sant Jaume-Mas d'en Serrà -molt a prop de Les Cases d'Alcanar-.

Posta de sol eslovena [Clica'm]

2010-08-24T21:08:00.003+02:00

Tornar de vacances sempre costa, tornar a agafar la rutina sol fer-se costa amunt. Així que a poc a poc anirem tornant a agafar el ritme del blog, i el començarem com el vam acabar, amb una foto.

Vam acabar l'època pre-vacacional amb una foto de la costa canareva, al Mediterrani, i comencem amb una fotografia presa uns milers de quilòmetres més enllà, a l'Adriàtic, a la ciutat eslovena, però amb història italiana, de Piran.

Atzavares a la costa d'Alcanar [Clica'm]

2010-08-05T18:51:00.002+02:00

Abans de marxar de vacances aprofito per a dixar-vos una nova foto d'una llarga llista que en tinc pendent. A poc a poc això està esdevenint una macedònia, de fotoblog, blog d'opinió personal i ves a saber què més... Però bé, espero simplement que vos sigue agradable fer-hi una ullada.

La foto, a l'igual que l'anterior, mostra una imatge ben característica de la nostra costa. Ans era la fauna, ara és la flora i les atzavares tan fantàstiques que mos envolten.

No sé si mos tornarem a vore ans del meu parèntesi de quinze dies, així que, me despedixo, només temporalment, per desgràcia vostra ;)

Salut i Independència!

Fauna de Sòl-de-riu [Clica'm]

2010-08-03T19:11:00.005+02:00

Avui una foto presa a Sòl-de-Riu, amb un altre dels animals característics de les nostres contrades, les gavines.

Una mica més persones...

2010-07-29T16:47:00.002+02:00

Des de ben xicotet recordo anar agafat de la mà de ma iaia per anar a vore els bous de Les Cases des del passeig, recordo fer-me cansí amb ma mare per a que em portés a la prova d'Alcanar, recordo enregistrar un vídeo a una plaça portàtil que van posar a Alcanar -ja ha plogut d'ençà-, recordo les històries de ma iaios sobre els bous de la Serreta, la Plaça del Camí Ample, recordo les hores de bous a la televisió de C9 que ma iaios es passaven allà mirant, i segurament tinc molts altres records perduts pel meu cap i que es relacionen amb el món taurí. Tot sigue dit que des de la generació de ma iaios a casa meua la tradició taurina s'ha esfumat.

Ningú podrà negar mai que els bous, o els correbous estrictament parlant, han format part de la història col·lectiva del meu poble i del país que m'estimo i del qual me'n sento part activa. Tot i això les persones naixem, creixem i aprenem. Alhora que aprenem ens formem, i ens anem forjant la nostra pròpia personalitat ideològica. I penso amb els records vistos en prespectiva i m'esgarrifo d'algunes de les imatges, mai m'he considerat animalista, ans lo contrari, i la gent que bé em coneix sap de sobra que el meu sentiment vers los animals són ben pocs, o millor dit, tinc poques manies. Malgrat això me n'alegro i celebro la decisió d'ahir del Parlament de Catalunya, la qual crec sincerament que va ser una decisió presa des de la pròpia convicció personal de cada diputat, res d'imatge, ja que la imatge l'haurien aconseguit marcant paquet obligant alguns i atres a prendre unes decisions amb les quals no n'estaven conformes, fet que demostra que una política molt més personal i menys de bloc seria un avanç important.

Ahir es votava acabar amb un espectacle denigrant, dantesc, digne de temps anacrònics i que queda demostrat amb el fet que a Catalunya eren escasses les corrides, i crec que actualment només tenien lloc a la Monumental. Alguns volen confondre'ns dient que les corrides són cultura i espectacle pel simple fet de formar part de la nostra tradició, una enorme confusió res més. Simplement que a alguns els agraden les corrides i als altres mos causa cert repelús, i que em perdonen si volen per no desitjar que s'utilitze un espectacle d'espases, de llances, de banderilles, de sang, de maltractament, en definitiva l'escarni d'un animal com a goig personal, com a exaltació del fet dominant dels humans, perquè poc més significat se'ls pot donar a les corrides.

Per als taurins, pot ser és bo recordar-los que els mateixos que han votat en contra d'aquesta ILP han estat els mateixos que han vetat el blindatge dels bous al carrer tan n(v)ostrats. I alhora tractaran de tornar a maltractar la sobirania del poble català respecte a la seua presa de decisions, anant al mig del donuts a revocar la decisió d'un país.

I en definitiva les lliberts les assolim com a poblem no cadascú deambulant al seu aire...

Molta independència i poc seny...

2010-07-28T18:53:00.004+02:00

Durant les últimes setmanes s'han presentat un parell de nous projecte independentistes al nostre país, Solidaritat Catalana per la Independència, de clara tendència liberal, i Crida per la Terra, de tall ecologista i anticapitalista. El primer és un nou projecte sorgit de la unió de tres personatges -sobretot dos d'ells- prou mediàtics últimament, López Tena, Laporta i Uriel Bertran, el segon és un projecte sorgit de sectors de l'Esquerra Independentista (EI) com l'MDT i alguns sectors de la CUP no partidaris de continuar única i exclusivament la línia municipalista juntament amb sectors anticapitalistes com Alternativa Verda i Revolta Global. Segurament alguns pensaran que ja en van massa de 'mandangues' independentistes, però bé, és normal, a mi sincerament ni em molesta ni em disgusta, ans al contrari, m'anima vore que el moviment independentista creix i ja no és cap tabú ni cap idea esbojarrada de quatre energumens.
La independència és una idea molt transversal com a tal, i per tant, quan parlem de partits polítics el ventall és molt ampli ideològicament parlant. Evidentment si pretenem que el moviment independentista s'organitze de dalt a baix i de dreta a esquerra no podem pretendre mai que la unió de les forces independentistes s'aconsegueixi al voltant d'un partit, nou o vell. Hem d'entendre que el centre del moviment independentista ha de ser el poble, o cal recordar quin ha estat l'únic moviment que ha aprofitat la conjuntura actual per intentar trencar amb Espanya?. Entenc que tampoc podem pretendre que un dia 3 personatges -per exemple: un canareu, un olotí i un tortosí- convoquen una roda de premsa anunciant-se com la nova avantguarda independentista i com el paraigües que ha d'aixoplugar el moviment independentista. No, ningú podrà declarar-se símbol independentista transversal, si no que haurà de ser la unió de tot este ampli ventall d'independentistes.

Molt al revés del que es comenta des de l'Esquerra Independentista, no podem pretendre que el moviment independentista s'agrupi baix un únic programa social i econòmic, per a mi és el primer error, i hem de començar a madurar i a posar preferències. Evidentment ho dic des de la vessant de l'EI però alhora des de la vessant més neoliberal que tampoc pot donar per fet que el nou Estat Català haurà d'estar integrat dintre de la UE. Per tant, guarde-mos los nostres programes socials i econòmics i fem via cap a la independència.

I des d'aquí la meua crítica a la Solidaritat Catalana, que des del moment que ha esdevingut un nou partit polític ha deixat de ser la eina independentista que necessitàvem. Tot i que des d'un primer moment ja em va semblar un error haver convocat una roda de premsa per anunciar-se, això ans es parla.

Dit això, aixumara m'equivoque...

[Foto: Manifestació del passat 10J, tot arribant a Plaça Tetuan]

Aplec dels Ports 2010. Vilafranca

2010-07-26T20:16:00.004+02:00

Un any més a finals de juliol tornem a visitar la comarca dels Ports en motiu de l'Aplec. Enguany tocava Vilafranca, s'esperava un gran Aplec, per les ganes dels organitzadors d'haver d'esperar gairebé deu anys -i és que l'anterior edició a Vilafranca va ser al 2001-, per ser Vilafranca una població amb més de dos-mil habitants -fet insòlit entre les poblacions que l'organitzen-, per ser Vilafranca l'única població que està administrativament fora de la Comarca dels Ports -tot i que la història no diu el mateix- i simplement per l'orgull de tots els vilafranquins i vilafranquines de ser-ne partícips. I és que l'Aplec, després de 32 edicions ja marca, ja és una part de la història d'esta bella comarca, i això ho demostra que arribant a Vilafranca t'indiquen l'aparcament i l'acampada gent major, que quan arribes a la zona d'acampada els responsables són uns jóvens trempats, que segurament gaudixen de les seues vacances al seu poble després d'haver-se estat guanyant les garrofes lluny de casa seua, que la gent del poble gaudixque l'Aplec com ho fa de les seues pròpies festes, i és que de fet ho són.
L'Aplec ens agrada, ens recorda que el País Valencià que molts cops veiem tan llunyà, tot hi viure-hi a escassos metres, realment no està tan lluny. Pot ser Els Ports és només un miratge -la Consulta per formar part d'una altra autonomia-, però és part del País Valencià, de casa nostra. Sempre que torno dels Ports torno amb els ànims una mica baixos, aquells paratges m'encanten, passejar pels seus solitaris carrers és un privilegi -que s'ha de saber gaudir-, admirar els seus paisatges és fantàstic. I en definitiva després de passar un parell de dies perdut entre concerts, cerveses, país, nació, teatre, amics i amigues no és gens fàcil tornar a la rutina.

Festes bucòliques

2010-07-21T16:27:00.003+02:00

Vicent Andrés Estellés és segurament un dels pocs poetes que m'ha acostat al món de la poesia. M'encanta llegir Estellés, és agradable, directe, realista i totalment desacomplexat. M'encanta.

Fa un temps algú em feia descobrir el poema que hi ha a continuació, i ara havent passat fa ben poc la data de l'alzamiento estem en una bona data per a recordar-lo.

Algú em feia aquest comentari sobre el poema d'Estellés:

Per a Estellés tot pot ser objecte de poesia i especialment ho és tot allò que censurava la dictadura franquista. El poeta valencià eleva la vulgaritat i, en aquest cas la crueltat, a la poesia i això és perquè no creu que una cosa siga estètica en ella mateixa.
Aquest poema és una burla a l'agonia de Franco, barreja humor negre i cruel i destil·la odi, ràbia i sobretot la impotència de no haver pogut acabar amb el dictador fins que se l'endú la mort.

Has assajat la teua mort amb cura:
davant l'espill te n'has provat diverses,
amb gest adust i dictatorial.
“Aquesta no, que m'apreta ací”.

Però la mort no pot esperar molt
ni perdre un temps que li és preciós;
perdent el temps la mort perd molts diners:
hi ha molta gent que tan sols menja d'ella.

Irritaràs, t'ho promet, la mort;
i fortament t'agafarà de sobte
i no et valdrà que intentes dir Pepet.

Amb rots, amb pots, amb cagades indignes,
amb un orí d'indestriat origen,
t'enterraran amb la darrera merda.

Fou molt valent, segons els epitafis
que, encara viu, li varen dedicar,
amb molta por, o bé dictats per ell,
ornamentals pedrapiquers molt doctes.

Fou molt valent: ho varen reiterar,
pontificant imperials designis
per terra i mar i per aire també:
no el va esglaiar cap perill ni cap risc.

Desafià la mort moltes vegades;
li va guanyar, força astut, la partida.
I va arribar al lloc més principal.

Es va morir. I amortallant-lo, varen
oldre i mirar que s'havia cagat
per una por prosaica amb solt esfínter.

En una mort inacabable i única
viuràs les morts que has ocasionat,
i en molt constant i seguida hemorràgia
no pagaràs la sang que vas vessar.

L'índex veuràs de la teua mà dreta
d'anomenar un per un els ministres
i de signar sentències de mort,
foscos decrets, nacionals tenebres.

El funeral més fúnebre tindràs.
En cap país no voldrien tenir,
i a l'altre món tampoc trobaràs lloc.

Et tallaran el pas milers de morts
que van morir per decisió teua
i que ni mort et voldran per veí.

Acostumat a manar i matar
no has acatat el dictat de la mort
i has resistit, voltat de tubs i metges,
fent-te fort darrere els teus decrets.

Però la mort, al capdavall benigna,
té un manament superior al teu
i el seu poder extingirà el teu
i així el país viurà dies de llum.

Res no et valdran ni edictes ni medalles.
Res no et valdran detencions ni pànics:
la teua mort serà llarga i indigna.

Acabaràs abandonat de tots.
Publicaran els papers la notícia.
Però ningú no t'ha de plorar mai.

El mort ofés o bé l'humiliat
és molt més greu i perillós que viu.
I no dic res, per raons que són òbvies,
del condemnat a mort i executat.

Després de mort i al teu lloc de l'infern
atemptaran contra la teua mort
i et mataran encara altra vegada:
et mataran inacabablement.

Cap de descans has de trobar enlloc,
i no podràs pegar ull en la mort.
Seràs el mort que plorarà endebades.

El mort més mort, el mort sense remei,
hauràs de ser, i succesivament
et mataran tots els que vas matar.

Amo i senyor vares ser d'un país
i a voluntat vares fer i desfer.
Ara que et mors et puc vaticinar:
no trobaràs ni un pam de terra on jeure.

Et podriràs, menjat pels corbs, al sol
i no podrà ningú tancar-te els ulls.
No t'hauràs mort, i ja estaran corcant-te
els cucs aguts i molt impacients.

Mort refusat, escopit de la terra,
com refusat i escopit pels homes,
la caritat t'haurà de ser negada.

Mort de mil anys, trucaràs a les portes
amb balba mà, implorant almoina,
i sols rebràs un gargall en un ull.

No et moriràs encara que ho voldries,
no et moriràs encara que ho demanes
a genollons pels corredors del Pardo.
No et moriràs. Restaràs sols per veure

com creix un poble en llibertat i pau,
cantant la sang feliç dintre les venes,
tot un futur obert com un carrer,
pupil·les clares, netedat del cel,

homes que es treuen el barret donzelles
proverbials, tothom dient Bon dia!,
i radiants tots els cors del país.

No et moriràs. Pels cantons de la vida
veuràs amants, veuràs éssers feliços,
sense que tu ho pugues prohibir.

La Platja del Marjal i el Montsià [Clica'm]

2010-07-15T23:22:00.003+02:00

Continuem amb la nostra sèrie fotogràfica. La Platja del Marjal, des de l'extrem de l'Estanyet i amb el magnificient Montsià fent de fons.

Natros decidim!

2010-07-14T22:38:00.002+02:00

Aquest cap de setmana que hem passat formarà part per sempre de la història del poble català. Una manifestació per la dignitat pròpia, un èxit de convocatòria que tragué al carrer moltíssima gent, persones que es sentien partícips d'una mobilització històrica, i que marcarà un abans i un després en el sentiment dels catalans i sens dubte amb la relació Catalunya-Espanya.
Molts diuen que el següent pas ha de ser de la classe política, hi discrepo, ja que ha quedat demostrat que qui té la força, qui es manté unit, qui té ben clares les idees és el poble de Catalunya. Com ho hem de fer? és difícil, ja que a més a més ens trobem en una conjuntura realment complicada ii és que les urnes no ens serviran. A no ser evidentment que escoltem a Saramago en el seu ''assaig sobre la lucidesa''.
El que més em sorprèn del ''què fer'' posterior és l'intent constant de desligimitar la paraula d'un poble, d'uns ciutadans convençuts. N'hi ha als ulls tenen una bena que els impedeix veure més enllà, des dels discursos de pocs milers de persones, des dels que diuen que la gent va sortir a defensar l'Estafatut, és el cas d'uns quants unionistes-federalistes -en el cas ebrenc, Wilfredo Miró o Sabaté, pocs més socialistes hi havien- fins als que consideren que la Catalunya real es va quedar a casa. I és una bena als ulls perquè la gran majoria de manifestants va sortir al carrer a cridar independència, va sortir al carrer amb l'estalada en mà, va sortir al carrer no per defensar l'Estafatut si no per defensar la dignitat d'un poble, i dir, novament que nosaltres decidim!

La Cabana

2010-07-07T18:21:00.002+02:00

Coincidències de la vida van fer que el dia de Sant Jordi els dos llibres que acabessin a les meues mans foren el mateix. Evidentment vaig decidir fer un canvi. A Alcanar, tenim un problema greu pel que fa a l'oferta de compra de llibres, sempre tens l'opció d'encarregar-lo, però ja no és aquell fet despreocupat d'anar a buscar un llibre -qualsevol-. Resulta que allà a la llibreria tenen facilitat, pel que es veu, per un editorial més o menys proper, de Valls, l'editorial Cossetània. Després de re-mirar totes les lleixes hagudes i per haver vaig fer cap a un llibre del fatarellenc Josep Gironès, La Cabana, un llibre que gira al voltant dels Fets de la Fatarella o almenys això comenta l'autor. Jo refaria esta afirmació, ja que esta és una novel·la on la història dels seus personatges va des de començaments del s.XX fins als fets de la Fatarella, que tot just es veuen reflexats en les últimes pàgines. Evidentment es podria dir que és una novel·la històrica pel reflex que en fa de la societat i les vivències de l'època al poble terraltí, però manca des del meu punt de vista allò que busca l'autor, la memòria d'un dels fets més candents i alhora més oblidats del nostre territori. L'entenc i és que parlar d'uns fets amb una càrrega social dramàtica com van ser els de la col·lectivització en moltes zones no és tasca fàcil.

Ja no ens alimenten molles...

2010-06-29T22:17:00.002+02:00

Avui sens dubte és un bon dia per escoltar aquelles paraules de l'Ovidi i que alhora donen sentit en part a la forma de ser d'este trosset de xarxa "ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer; vostra raó es va desfent la nostra és força creixent".

Hem decidit... i decidirem!

2010-06-21T18:14:00.002+02:00

Ja fa un temps parlava que la taca d'oli s'anava estenent arreu del país, en la segona onada va tocar Xerta, Alcanar i Ulldecona en la tercera i en aquesta quarta onada del 20 de juny han estat Móra la Nova i Garcia les poblacions que han decidit -amb uns resultats excel·lents el 29.3% i el 49.2% respectivament-. Llàstima l'absència de Ginestar que també s'havia posat a treballar en l'organització de la Consulta, però és que ja se sap... que això no és cosa de quatre dies...

Sense tenir cap més tanda a la vista, tret de la consulta de Barcelona per al proper més d'abril, crec que és hora de fer un xicotet anàlisi a totes les dades recollides fins a dia d'avui. I centrant-mos amb les consultes a les Terres de l'Ebre les xifres són prou significatives. Entre les cinc poblacions que hem decidit s'ha donat dret a vot a 19591 persones -9076 de les quals van ser cridades a Alcanar, gairebé el 50%, mostra de la complexitat de la nostra consulta-, d'aquestes, 3661 (18.7%) han exercit el seu dret a vot, amb el següent resultat: Sí - 3203 (87.49%); No - 273 (7.46%); Blanc - 169 (4.62%); Nul - 16 (0.44%).

Evidentment, segons la perspectiva amb la que es faci la lectura dels resultats, les conclusions seran diferents. I jo, com a membre d'una de les Coordinadores Locals n'estic encara ara eufòric del resultat. Mai un moviment social s'havia autogestionat tan coordinadament a nivell de tot el país, mai un col·lectiu havia fet sortir tanta gent al carrer, i menys per a clamar pel nostre dret a l'autodeterminació. Estic convençut que els de la branca conservadora del territori encara s'estan preguntant ara d'oncollonsmecagontotloquesemeneja han sortit 3661 persones en cinc poblacions demanant la independència del nostre país. El nostre és un moviment que ja ha passat la seua època letàrgica, és un moviment que està treballant en el que molts creuen que és una utopia, però és que ja se sap: no hi ha més cec que no el que no hi vol vore.

José Saramago...

2010-06-18T17:55:00.003+02:00

Avui tot dinant m'he assabentat de la mort de l'escriptor portuguès José Saramago. Majoritàriament serà recordat pel premi Nobel de Literatura del 1988, obviant este punt tan transcendental de la seua carrera jo el recordaré per un llibre seu que vaig llegir fa uns anys Assaig sobre la lucidesa, un llibre que es trasllada en una ciutat on de cop i volta la gran majoria de ciutadans exerceixen la seua opció de vot, i ho fan votant en blanc. Remoure el sistema, allò que tant li agradava a Saramago. Estigué al costat de la Revolució del Clavells del 1974 que acabà amb el règim feixista portuguès, un home d'esquerres i que parlà clar en aquella sèrie tan efímera com indispensable que és Voces contra la globalización.
Així que des d'aquí un xicotet consell, quan pugueu, llegiu-lo.

El nou Partit Popular dels Treballadors

2010-06-16T18:36:00.004+02:00

La classe treballadora del nostre país està sens dubte d'enhorabona, un nou partit, el Partit Popular dels Treballadors ha resorgit de les cendres com l'au fènix.
En els temps de crisi actuals, els treballadors n'han sorgit altament perjudicats. I per això era necessària l'aparició d'este nou partit, en defensa de la classe treballadora, sent l'avantguarda del moment. Fins i tot l'estètica d'algun dels seus alts dirigents mostrant-nos el seu suport al poble palestí, ens emociona encara més.
L'aparició del nou PPT s'ha gestat majoritàriament per la incapacitat de la base sindical d'este país. CCOO i UGT estan a un pas de l'abisme, copsats totalment per la crisi han estat incapaços de fer moure als treballadors, i el que és realment més greu, han mostrat que no saben cap on tirar, l'apoltronament sindical els ha fet perdre el cap fins a tal punt de no saber ni on estan ni què volen. Evidentment sense cap idea no es pot arribar a un acord, ni amb la patronal ni amb ningú, l'avorriment de les trobades sindicat-patronal haurà estat la tònica general. Encara que estos de la patronal si que ho sabien ben bé el que volien, abaratir el cost de l'acomiadament, per a fer disminuir el paro, i alhora potenciar el treball temporal -aprofiteu que ara això és barra lliure-.
Bé, tornant al punt de partida, a la refundació del que podria ser el nou partit de l'avantguarda revolucionària i obrera, ni la mateixa CNT-FAI ni les seues col·lectivitzacions podrien fer front a una sèrie de propostes que no va més enllà que un sol full en blanc. I és que la refundació del PP tradicional cap al PP dels treballadors només són paraules, buides de sentiment -però si d'astúcia electoralista-.
L'Estat espanyol està esdevenint el paradigma dels paradigmes, el PSOE l'autoanomenat -i alhora malanomenat- partit obrer, d'esquerres i progressista s'ha tret esta màscara i s'està mostrant com el que realment és, un partit de caire conservador i que aposta clarament per la refundació capitalista i del món neoliberal. Des d'Europa s'ho miren incrèduls perquè mentrestant el PP, s'omple la boca en defensa dels treballadors i dels rics -tot sigue dit-, ja que el PP ja ha assegurat que no augmentarà l'IRPF a les nòmines de més de 120.000€ -ja que això no és ser ric-, en les CCAA on governa.
Malauradament la oportunitat de refer el sistema acabant ja d'un cop amb el sistema capitalista i neoliberal no s'està aprofitant gens ni mica, ans lo contrari, s'està aprofitant per a privatitzar, ai no! liberalitzar, cada cop més la nostra societat. Des dels mitjans de comunicació, a l'energia, al transport, la gestió d'infraestructures, l'ensenyament... Una llàstima.

Gràcies Jan!

2010-06-11T16:22:00.003+02:00

El 13 de juny són eleccions a Can Barça, és una notícia ben sabuda ja que els mitjans de comunicació en van ben plens. Diumenge aniré a votar, segurament serà la primera i l'última vegada que ho faré. Ans de parlar sobre les eleccions és imprescindible no oblidar el nom del president més gloriós que ha passat pel Camp Nou, Joan Laporta. És ell, juntament amb tot l'equip que l'ha acompanyat fins avui mateix el que ens han portat a gaudir més que mai del nostre equip, gràcies a ell he pogut estar a París i a Roma celebrant ni més ni menys que dos Copes d'Europa. A més a més, hem pogut anar diverses vegades més a Canaletes a celebrar -dit així de memòria- almenys 4 Lligues, 1 Copa del Rei, 1 Supercopa d'Europa i una altra de l'Estat espanyol, i finalment hem conquerit l'únic títol que ens feia falta a les vitrines blaugranes, la Copa Intercontinental -conegut actualment com a Mundialet de Clubs-. Tot això sumat a una catalanitat, de vegades portada a l'extrem, convertixen a Jan amb el millor president de la centenària història blaugrana. Poc més que felicitar-lo podem dir.
Ara la carrera electoral cap a la presidència blaugrana ja és un fet ben tangible, sincerament crec que la campanya s'ha mediatitzat massa, però és normal, estem parlant del millor club del món. De vegades l'ambient crispat ha estat massa la tònica general d'esta campanya, s'han obviat sovint els programes electorals propis i s'ha fet un excés d'autobombo amb el jo havia fet això o allò. Això fa que avui per avui encara no tingue gens decidit cap on decantaré el vot, tenint clar que la candidatura de Sandro Rossell ni l'entraré a valorar. No m'agrada la imatge d'un personatge fosc, massa lligat a interessos totalment partidistes -el seu negoci és la mercantilització de l'esport-, un personatge que continua vivint de Ronaldinho, que és el representant més espanyolitzat de tots, i que a més a més té el suport inexorable del Màrius Carol, personatge de la caverna catalana més rància només igualat per Salvador Sostres.
Benedito i l'equip de Marc Ingla m'agraden... tot això no perdré l'oportunitat d'acabar estes línies amb un gràcies Jan!

Lo Sénia no és frontera [Clica'm]

2010-06-09T19:09:00.002+02:00

Ja fa molt escrivia esta entrada, avui simplement la il·lustro.

El Bulevard dels francesos

2010-06-04T20:40:00.003+02:00

Molts diuen que les novel·les de Ferran Torrent acaben sent massa repetitives, sempre al voltant de l'especulació, les putes, els polítics corruptes... Segurament encara no hauré fullejat tants de llibres de Ferran Torrent com per afirmar-ho, però bé, aquí queda l'apunt.
El que sí que vos puc assegurar és que si vos abellix llegir una obra que segur que serà diferent de Ferran Torrent no dubteu en llegir la seua última publicació, El Bulevard dels Francesos. Una història doblement ambientada, que tracta de forma paral·lela una vida anterior -durant la dictadura- i una vida més actual -durant el creixement especulatiu i incessant de l'Horta valenciana-. Un llibre fàcil, ràpid i agradable, que se'n va tan ràpid com arriba a les teues mans, que posa en el centre de mira tres jóvens comunistes que volen anar més enllà, que creuen en l'acció directa com a mètode d'aquell anhel de llibertat. I que mostra la cara més cruel de la dictadura de paquito vers tots aquells que lluitaven per uns ideals que eren els seus, i pot ser també els nostres.

L'Àngol, punt a part o punt i seguit

2010-05-31T19:34:00.003+02:00

Després d'un llarg procés que molts ja dubtàvem que arribés a bon port les obres de l'Àngol ja estan gairebé llestes. L'inici al 2007 no va ser molt més que allò de fer-se la foto, les obres van tardar més de dos anys a posar-se en marxa -a plena activitat-, així el passat mes de juny la imatge ja era de treball constant i d'avanç. I per fi ara ja casi podem dir que això ja està fet.
L'Àngol està fet, però això no significa que tot estiga fet. Ara resulta que no sabem si per anar a Les Cases haurem de xafar igualment la N-340, increïble. I tot per no voler anar més enllà i acabar, completar l'obra amb un carretera fins al mar. Ara l'Àngol genera un coll d'ampolla ja que ni el tram del Barranc i del Fondo de Jan ni el del Camí de Virol seran capaços d'absorbir tot el tràfic que generarà una de les obres més important que s'han fet en la història del nostre municipi. Però bé, esperem fer vàlid esta vegada allò del pas a pas.

Ah sí! i només un detall, esta obra, al voltant del 3M d'€ ha costat més o menys el mateix que la trista Consulta organitzada per l'Ajuntament de Barcelona pel tema de la diagonal.

Fem país, fragmentem la llengua!

2010-05-27T20:16:00.004+02:00

Uns mesos enrere s'engegava el projecte de softvalencià, un projecte paral·lel al ja sobradament conegut de softcatalà. Personalment la notícia em va sorprendre i alhora em va deixar bastant perplex per la bona propaganda que va arribar a rebre, el per què és senzill, això és fer el joc pur i dur al blaverisme. Penso que fins i tot els partits de l'unionisme espanyol -dis PSOE dis PP- deurien celebrar-ho com a bojos.
Entenc que la riquesa d'una llengua, la catalana en este cas, és la seua normalització, molt diferent a l'estandarització. I evidentment això no passa per fragmentar la llengua i voler-la anomenar català aquí, valencià allà, balear més enllà i vés a saber que més. Tots som catalans i parlem la mateixa llengua diferentment. No seria millor tindre moltes d'estes aplicacions normalitzades baix un mateix nom i poder personalitzar l'aplicació amb els dialectes de la nostra rica llengua?
I tot això ho escric avui i no quan tocava perquè just avui llegia una notícia que ja ha fet vessar el got, aquells del Bloc Nacionalista Valencià, s'han tret la camisa -blava, clar- i han presentat una proposició a Les Corts valencianes per a aconseguir el .val o el .pva, a l'igual segons Morera (BNV) que altres territoris de l'Estat. El senyor Morera obvia que el .cat no és un domini ni territorial ni nacional, és única i exclusivament un domini cultural i lingüístic de la llengua catalana. I això per què? Molt fàcil, els dominis nacionals i territorials són solament de dos lletres (.es, .ad, .fr, .uk, .de...), i avui en dia si no s'és un Estat independent o amb una situació molt especial és impossible d'aconseguir, ja que l'ICANN això ho té clar. És a dir, que d'ús territorial res, basicament perquè és faena en va, i d'ús lingüístic només me falta esperar com els del Bloc proposen un .val, mostrant així la seua animadversió per la seua pròpia llengua, la catalana. Ser catalana no és roïn.

Ah sí! si voleu visitar el web del Bloc Nacionalista Valencià ho haureu de fer amb http://www.bloc.ws/ és a dir amb l'extensió nacional de Samoa Oest.

I si ho voleu vore amb animacions... Youtube!

El Castor, més fum.

2010-05-21T18:56:00.005+02:00

Ja estem arribant als tres anys des d'aquell estiu en què uns quants canareus i canareves ens assabentàvem d'un nou projecte lesiu que ens queia al damunt, el Projecte Castor. Tal i com sol marcar la tradició -poc democràtica- de l'Estat espanyol el projecte es donava a conèixer a la població durant un mes d'agost, més premeditat i amb més malevolència és difícil fer-ho.
Des d'aquella manifestació de primers de setembre del 2007 el treball ha estat incessant, exigent i exhaustiu per a una sèrie de persones que han treballat colze a colze perquè molts de natros, des de casa nostra, puguéssem tindre una informació directa i no filtrada del que estava passant. Aquells primers mesos lluitàvem contra una ubicació que molts ja sabíem que no seria definitiva, l'actitud de l'empresa promotora amb la complicitat del Govern de l'Estat, i de la Generalitat del País Valencià era generar el problema social més greu que es pogués plantejar i posteriorment canviar la ubicació, entre d'altres coses, per mostrar la seua benevolència i la seua bona predisposició a escoltar els ciutadans del territori.
Avui en dia, estem patint un nou atac tàctic per part de l'empresa promotora novament amb la complicitat de les administracions, nacional, estatal i local. Esta vegada és el fet de vendre i vendre fum. D'una banda mos trobem una empresa amb problemes reals per a finançar l'obra, estem parlant d'una macro inversió de més de 1.200 milions d'euros. I de l'altra mos trobem davant d'una il·legalitat en tota regla: sense tenir tancat el procés administratiu ni mediambiental ells ja estan començant-se a aplanar lo camí -i mai millor dit-. Per què? Han de vendre que no s'està aturant el projecte.
La passada primera quinzena de maig ens visitava a la Comarca del Sénia el líder del PSOE al País Valencià, Jorge Alarte. Fent vàlida la ignorància de molts dels que defensen este projecte s'omplia la boca amb paraules com progrés, independència energètica, treball i territori. Segurament este senyor obvia una sèrie de premisses totalment indispensables, d'una banda el progrés del territori no passa ni per la seua destrucció, ni massificació industrial, ni deteriorament de les seues qualitats ambientals com a sòl verge que és. D'una altra banda la independència energètica s'aconseguirà única i exclusivament quan el Gas Natural no ens alimente, mentrestant per molt que omplim centenars de bosses com la del Castor continuarem sent dependents energèticament dels països del Magreb i d'Orient, únicament i exclusivament perquè el Castor no genera si no que emmagatzema. A més a més a este greuge de desinformació cal sumar-li el fet que ja han coincidit membres del Partit Popular valencià i del Partit Socialista valencià -significatiu si més no- i és que el Castor beneficia bàsicament les empreses de la rajola de La Plana, novament la ciutadania al cul del treball de l'Estat. Finalment m'agradaria acabar estes línies intentar callar el somriure del senyor Romeu mentre explicava a TV3 -aquella que ells mateixos prohibeixen a casa seua- el fet que ell textualment ha anomenat com “pics temporals de treball al territori de 400 persones”. Una inversió de més 1.200M€ generarà menys de mig centenar de llocs de treball temporal? I definitius? Pot ser 40 sent optimistes? A mi això no em quadra, només em quadra la modificació d'impostos industrials feta per l'Ajuntament de Vinaròs i la butxaca més grossa -encara- d'alguns i d'alguns altres...

Blocs, entitats culturals i moviments socials

2010-05-17T18:45:00.009+02:00

Este cap de setmana vaig tenir l'oportunitat de formar part de la taula rodona Blocs, entitats culturals i moviments socials que va organitzar el col·lectiu de Blocaires ebrencs dins de la quarta edició de l'Ebreblocs (podcast-àudio). Vaig anar-hi com a membre del col·lectiu canareu Lo Casal Aixumara i de la Coordinadora Alcanar, Decideix!.
A la taula vam compartir presència amb Guillem Argelich (Casa de l'aigua i Casal Popular Panxampla), Josep (Plataforma en defensa de l'Ebre) i Jordi Jordan (Amics dels castells), tot això amb el moderació del periodista del diari El Punt i actiu blocaire ebrenc, Gustau Moreno.
Tots vam coincidir amb la importància de la xarxa com a potent eina de divulgació pròpia sense cap tipus de filtre, és a dir, poder informar a la gent d'actes propis o simplement d'informació important de forma directa, explicada per tu mateix. Evidentment tot això junt amb el baix cost, o directament sense cost, de l'allotjament i gestió dels blocs fa que esta eina passe a ser totalment indispensable avui en dia per als nostres col·lectius. Així que llarga vida als blocs!

Escrivint amb entrada m'he adonat que amb la d'ahir vaig arribar a les 200 actualitzacions, 201 amb la d'avui així que auto-felicitats-egocèntriques.

Orgull Barça, Orgull català

2010-05-16T22:50:00.003+02:00

Avui en dia el futbol segurament s'ha desvirtuat, a traspassat la línia que separa l'esport del negoci, però bé, ja fa unes dècades que este camí de convergència va començar-se a esdevenir, i avui per avui és en el seu moment àlgid.
Deixant de banda tot això del negoci, de l'empresa futbolística, un no pot fer més que emocionar-se novament amb este equip, avui hem aconseguit el vintè títol de Lliga, el segon de l'era Guardiola. L'hem aconseguit amb 99 punts, una animalada. He sentit des de xicotet el sentiment culé i no podré desfer-me'n -poques en ganes en tinc també-, he gaudit d'este equip com mai, som afortunats de viure de ple la millor època futbolística del nostre equip, i és que de les vint Lligues que tenim a les nostres vitrines deu les hem aconseguit amb els últims vint anys, juntament amb les tres úniques Copes d'Europa. Des de fa dos dècades ençà el nostre equip, un dels referents del nostre país, l'ambaixador nacional arreu ha esdevingut el millor equip nacional, estatal, europeu i mundial, un orgull català i un orgull culé!

No fa falta dir res més...

2010-05-15T16:10:00.003+02:00

Amb les paraules d'un vell conegut de l'afició culé no hace falta decir nada más introdueixo este vídeo, on es mostra l'actitud trista, patètica i lamentable d'alguns perdiodestes de cuatro, sobretot la imbecilitat feta periodista i la mostra del poc talent perdiodístic d'alguns, Manolo Lama. No penso gastar una paraula més per a referir-me a la gentusa esta.

Kelaa M'gouna [Clica'm]

2010-05-12T22:14:00.003+02:00

Avui se m'ha colat una fotografia de ja fa uns anys, encara no tenia la meua Sony DSC-HX1 i la foto està presa amb una càmera digital convencional, però bé, tampoc feia falta molta gràcia ni molta càmera per a treure una foto que ja de per sí és molt bona.
El viatge a Marroc, del que prompte farà tres anys, va ser esplèndid, diferent, necessari, vam poder desconnectar totalment del que estàvem acostumats a vore, vam poder fer un tast fantàstic a una cultura totalment diferent. I tot això o férem a poc més de dos hores d'avió des de Barcelona, aterrant a Marràqueix. Des d'allà vam emprendre una de les etapes més emotives del viatge, un llarg recorregut amb cotxe fins a Ouarzazate, passant per l'Atles, el Col du Tichka, i arribant fins ben entrat el Vall de Roses, a el Kelaa M'gouna. És un dels últims oasis abans d'endinsar-se en l'aventura del desert, i és que amb poc menys de cinc hores ja ets a Merzouga, o el que és el mateix, al Sàhara, on per cert, vam fer nit.
La foto està feta molt a prop del poble del Kelaa, un contrast impressionant, entre la terra dels Ksars, la vegetació de la Vall i les pròpies muntanyes.

Hipòcrita i lamentable

2010-05-11T19:49:00.004+02:00

Avui llegia a diversos mitjans que el govern valencià ha començat una nova caça de bruixes, esta vegada contra Catalunya Ràdio. Amb llengua colonial diuen que esta decisió no és política si no administrava, deuen pensar que la seua ignorància és la mateixa que la de la resta de la gent.
Però el que més emprenya de tot això no és la censura aplicada pels conservadors de camisa blava -curiosament-, si no la ignorància amb la que es tracta això des d'aquells autoanomenats -i alhora malanomenats- progressistes, els mateixos que quan es tracta de donar suport al dret a decidir del poble sahrauí -ben merescut- no s'ho pensen dos vegades, però alhora censuren qualsevol dret a decidir dels pobles oprimits que avui en dia formen part de l'Estat espanyol. Els mateixos que des del Principat donen suport a la senyal de TV3 al País Valencià eviten moure un dit per TV3 al País Valencià des de les seues poltrones de Madrid. Hipocresia.
Mentre escric estes línies recordo que a moltes cases d'Alcanar que tradicionalment hem sintonitzat TV3 des del País Valencià últimament ens veiem afectats pels talls a mode de censura que aplica el govern valencià sobre la senyal del canal català, sobretot sobre esdeveniments esportius. Haurem de fer-mos-ho anar bé per a que les ones esquiven lo campanar i arriben al repetidor de la Serreta.
I entre tanta barbaritat mig miler de persones ja han donat suport a les emissions, esperem que la paraula del poble sigue respecta.
Lamentable.

-festes +bous

2010-05-06T18:26:00.002+02:00

Just acabem d'entrar al mes de maig i ja ens trobem gairebé començant les Festes de maig 2010 a Alcanar. El primer que et passa pel cap és 'ja tornen a ser Festes de maig?' i no amb un sentit pejoratiu de l'expressió, ans lo contrari, però és una expressió deguda al ràpid pas dels dies, les setmanes, els mesos i inclòs els anys.
Fullejant el programa de festes un se n'adona que pel que sembla Alcanar no seguirà cap exemple a la grega, el pla d'austeritat canareu en despesa pública, ara per ara, ni es contempla. Continuant la tònica habitual dels últims anys, la dinamització d'estes festes no és un plat fort, és més, la concentració taurina continua augmentant. Als que els bous ni fu ni fa crec que mos decep molt vore com any rere any la despesa en bous augmenta fins a xifres que ni volem saber, en canvi les activitats diàries, les actuacions culturals i musicals es veuen reduïdes a xicotetes comparses, amb tot el respecte, els canareus i canareves mereixem alguna cosa més.

Sense anar més lluny enguany compto 7 bous embolats i 2 bous capllaçats, ni mos esperem a dilluns a començar els bous, mos saltem la festivitat de Sant Isidre, xiquets, això no forma part de la tradició del nostre poble. Pot ser hauríem de començar a pensar en tot lo poble.

Txevengur

2010-05-04T14:45:00.003+02:00

La literatura russa sempre s'ha caracteritzat per la robustesa dels seus textos i la densitat de les seues paraules i paràgrafs, fet que porta a que la seua lectura haja de comptar amb tot el capficament del lector, res de lectures espontànies al metro, al bus... A més a més són novel·les que es gaudixen molt més amb una re-lectura -des del punt de vista evidentment-. I així ha estat amb l'última obra russa que m'ha caigut a les mans, Txevengur.

Txevengur és considerada l'obra mestra d'Andrei Platónov, ha estat traduïda directament al català per Miquel Cabal Guarro per a l'editorial 1984 -de la qual ja he destacat alguna vegada la seua tasca-. Platónov fou un convençut comunista nascut a les acaballes del s. XIX, fou enginyer durant l'autocràcia leninista -la paradoxa de l'autocràcia que acabà amb l'autocràcia tsarista- va recórrer gran part del país i del món rural a causa de la seua faena, era responsable de l'arribada de l'aigua a gran part del país, pous, basses i plantes hidroelèctriques (la revolució de l'aigua), tot i això ho acabà deixant per a dedicar-se únicament a la literatura. El fet d'haver estat a molts racons del seu país veient l'aplicació del poder bolxevic el portà a escriure una obra burlesca amb la nova forma de poder, la seua obra va ser censurada durant dècades a la Unió Soviètica -no es va publicar fins al 1988-, gairebé quatre dècades després del seu traspàs.

Un pare que s'ofega per a vore què és la mort i tornar per a explicar-ho a tothom, una primera part on Zakhar Pàvlovitx mostra la grandesa i la importància de la locomotora per a la revolució.

Un nen orfe, Saixa, s'erigeix com a un dels protagonistes de la novel·la, el mateix personatge que recorrerà gran part de l'estepa russa, amb la companyia de Kopionkin, tots dos buscaran el comunisme arreu del món rural rus i on acabaran trobant la disbauxa que significa aquell comunisme en els soviets rurals, uns comunistes orfes creient que per fi eren lliures, i és que la terra, sola, els ho donaria tot.

Uns personatges que desapareixen tal com apareixen.

“Tots els bolxevics txevenguresos van quedar avergonyits i procuraren pensar. En Kirei començà a sentir un soroll dins del cap i esperà que en sortissin idees, fins que l’esforç i el flux de la sang li van fer bullir la cera a les orelles. (…)

— Camarada Txepurni, per culpa del cervell em surt pus per les orelles, però de cap manera un pensament…”

Sense Bernabéu

2010-04-29T15:33:00.002+02:00

Hagués estat la Copa d’Europa somiada com a bon culé, alçar la copa al Bernabéu, a l’igual com ho hem fet a l’Olímpic de Roma, a Saint-Denis o a Wembley, però la realitat ha estat diferent. Vam començar a perdre l’eliminatòria fa poc més d’una setmana a Milà, alguns diran l’àrbit, jo veient el joc blaugrana crec que aquella va ser una derrota justa, segurament exagerada, però vam perdre pilotes al mig del camp que s’acaben pagant.

Ahir tot va ser diferent, atac i atac del Barça, però només Piqué –un que sent els colors- va ser capaç de foradar el mur defensiu i la porteria italiana, amb un golàs, això sí. Es va intentar però l’èpic no va ser suficient, i ens haurem de conformar a mirar la final des de la distància però des del mateix Madrid.

Força Barça!

Moltes gràcies

2010-04-27T17:07:00.003+02:00

El dia 25 d'abril arribava el moment àlgid per a tots aquells que durant mesos hem treballat durament en l'organització de la Consultat popular per la independència de la Nació Catalana a Alcanar. Sabíem que seria un èxit, el treball des del passat mes de desembre havia estat gratificant, el que havíem aconseguit organitzar i moure al poble partint sense cap ajuda i simplement amb el nostre treball i l'autogestió, significaven un èxit. Evidentment que hem de ser autocrítics i no negar que una participació molt més alta encara ens hagués deixat més satisfets, i que les coses sempre es poden millorar i organitzar millor, però hem aconseguit portar a la pràctica, un fet, que simplement fa un any era poc menys que una utopia. Estic convençut que cap de les desenes de persones que diumenge estaven als Serveis Agraris d'Alcanar esperant la roda de premsa amb els resultats s'imaginava un any enrere que se'ls donaria la oportunitat de votar allò que sempre havien desitjat, la independència del seu país. I dic això perquè just quan acabava de dir aquelles paraules plenes de sentiment veia que tota aquella gent estava aplaudint, perquè ho sentien, perquè per fi eren lliures, havien decidit.

Parlar amb gent d'avançada edat dient-te amb certa emoció que per primera vegada a la vida han pogut votar allò que sempre han volgut és quelcom més que emocionant, un calfred et recorre de dalt a baix, no pots fer-hi res, simplement sentir-te satisfet. I quan parles amb gent del sud del país, vinguts des de Tavernes de la Valldigna, i et comenten que per fi han votat allò que sempre havien desitjat, doncs un no pot fer més que emocionar-se.

No voldria acabar estes línies sense recordar-me de tots aquells amb els que he compartit tots estos mesos, no els nombraré, me'n deixaria algun i em penaria, ells ja saben qui són. I jo que m'he sentit partícip d'esta jornada històrica al nostre poble, simplement vos vull donar les gràcies. Ítaca és més a prop.

Foto: Amb Andreu, Alex, Anna i Manel donant els resultats de la jornada electoral

El 25 d'abril, a Alcanar decidim!

2010-04-23T13:58:00.002+02:00

Diumenge serà el que molts anomenen el dia D, 303 anys després de la derrota d'Almansa. Estos últims mesos han estat poc menys que extenuants, però alhora també han estat emocionants. Poques vegades podrem tornar a participar, i menys de forma activa, d'un exercici de plena democràcia. Una demostració de que per una vegada el poble, pot parlar i de fet, estic segur que parlarà.

No serà vinculant, però serà tingut en compte, la paraula del poble restarà allà. Els nivell de participació no seran els mateixos que en d'altres processos electorals, d'una banda el boicot per part de la rància caverna catalano-espanyola, i d'altra la impossibilitat de suplir, amb capital humà, totes les mancances econòmiques que hi han en l'autogestió de les consultes populars.

És bo ser conscients, però, de l'enorme transcendència d'estes consultes, és per això, que se'ns exigeix el màxim rigor als que hi estem implicats. Alcanar i Ulldecona, a més, comptaran amb la presència de dos observadors internacionals, vinguts de Sardenya i Nafarroa, s'encarregaran de validar tot el procés i donar una garantia organitzativa del mateix, a l'igual que ho farà la junta electoral local, formada per diverses persones més o menys reconegudes en l'àmbit local.

L'èxit està a tocar, decidiu!

Les veus del Pamano

2010-04-15T21:35:00.003+02:00

De la història s'escriu i se'n parla, més abastament o menys. Segurament això dependrà de la maduresa social i també del temps transcorregut. És a dir, com més maduresa social existeix, més prompte se'n parlarà. I a que ve este galimaties? Tot és producte de la novel·la que va passar fa unes setmanes per les meues mans, Les veus del Pamano, de Jaume Cabré. Fa just una setmana rebia el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i segurament va ser este, lo fet que em va recordar que tenia pendent un escrit parlant del seu llibre.
El fet que va donar una nova embranzida a esta novel·la escrita l'any 2004, va ser segurament la sèrie emesa per TV3 sobre esta obra (aquí i aquí). Maquis, alcaldes feixistes, escoles, poder... formen part de les històries d'estes més de sis-centes pàgines ambientades en un xicotet poble del Pirineu català. I segurament en l'imaginari de molts, se'ns van generant a mesura que avancem amb la lectura, nous passatges ambientats en vells records de tertúlies a casa, durant dinars, berenars... Va ser molt gros el que va passar aquí, a casa nostra, i és bo no oblidar-ho, com a societat hem de passar-ne pàgina, només faltaria, però ho hem de mantindre en la nostra consciència com a poble. Cal no oblidar tot el que va passar, l'exili, els assassinats, la dictadura, les tortures... i cal deixar ben clar qui van ser els vencedors i els vençuts.
Ja sabem que això a este país encara no s'ha superat, Garzón ho sap, això sí, cap simpatia vers este personatge que ha fet de la llei antiterrorista el seu pa de cada dia, i molts catalans ho van patir durant l'operació del 1992, ells si que necessiten el nostre suport.

Egunkaria!!

2010-04-14T00:10:00.003+02:00

L'any 2003, ara tot just fa poc més de 7 anys, Euskal Herria i per extensió la cultura basca rebien un cop molt fort, difícil de dirigir en un Estat autoanomenat de Dret. La clausura de l'únic diari que fins a aquell dia s'editava íntegrament amb èuscar, Egunkaria.

Evidentment, Egunkaria va ser clausurat sota el pretext 'tot és ETA', se'ls va acusar de finançar la banda armada, i sense judici previ es va clausurar el diari i es van detenir uns quants dels seus màxims dirigents, amb la llei antiterrorista sota el braç se'ls va incomunicar i torturar, com posteriorment ha pogut demostrar Martxelo Otamendi. Poc després d'aquell episodi contra la llibertat d'expressió Fermin Muguruza rebia un premi a Madrid, la dedicatòria de la recollida va anar dirigida a tots els detinguts, el més trist d'aquell instant va ser la xiulada que li caigué damunt de Muguruza mentre feia el seu discurs, el progressisme espanyol darrera la màscara del més ridícul cinisme, posava en dubte el principi d'innocència d'aquella gent. Els mateixos que segurament criden i alcen el puny quan es parla de la violació constant dels drets humans a Palestina o al Sàhara Occidental amb Haminatu Haidar al capdavant ignoren els abusos de poder en que incorren els seus, nacionalisme en estat pur.
Després de tots estos excessos finalment el jutge ha decidit absoldre als cinc imputats de pertànyer a banda armada i els ha absolt, tot i això la tristesa per haver acabat amb un projecte com Egunkaria i els danys pels patiments i abusos soferts pels encausats mai podran ser restaurats.

El nacionalisme de caverna, ranci, de garrot, el que supura odi per tots els seus porus ha tornat a quedar en evidència, i no sempre vesteix de PP, ans al contrari.

Masia contra Galàxia

2010-04-10T12:20:00.003+02:00

Així és com defineix el clàssic d'avui algun dels periòdics catalans. És difícil trobar una expressió més encertada així que me l'he apropiat per a este titular.
Paradoxalment ens trobem en una situació semblant a la de fa un any, un Madrid crescut en mires al Campionat de Lliga, segurament encara més necessitat per la seua situació actual, fora de totes les competicions tret de la Lliga i a l'espera d'una possible final de la Copa d'Europa al Bernabéu amb el Barça de protagonista. A més a més, un equip que ha tornat ha demostrar el fracàs del model cartera.
Segur que serà un partit de nervis, gols i emoció. Ens anirà molt bé per a desconnectar, serà necessari. La meua porra ja l'he dixat en 1-3.

El Forcall [Clica'm]

2010-04-05T22:25:00.003+02:00

Encetem el mes amb un clica'm més.
Enguany hem aprofitat les vacances de pasqua per a fer una escapada d'un parell de dies a la comarca d'Els Ports, al Forcall concretament. Sempre que m'atanso per aquelles terres tinc una sensació especial, m'encanta, la gent que m'envolta deu acabar avorrint les meues paraules dient lo molt que m'agraden aquells pobles, però bé, no puc fer-hi més. Llegia justament avui que des del 1900 el Forcall ha decrescut des dels 2000 habitants fins als 550 d'avui en dia, es fa difícil d'entendre en part, encara que ser dels Ports no ha de ser fàcil, l'aïllament geogràfic es paga, i per a molts jóvens això és una qüestió que se'ns posa massa coll amunt.
Evidentment que m'he carregat la meua càmera al coll per a dixar constància del viatge pels Ports, i aquí dixo una mostra del campanar de l'església del Forcall.

Enganxem

2010-03-30T21:17:00.013+02:00

Com bé sabeu Alcanar i tots els seus nuclis urbans celebraran una consulta popular sobre la independència de la Nació Catalana el proper 25 d’abril.
Des de la Coordinadora Alcanar, decideix! Ja s’han començat a realitzar els primers actes promocionals i el primer va ser el passat dissabte 27 de març. Arran de la promoció de l’acte, una enganxada de cartells, s’han generat algunes crítiques al respecte.
Així, que des d’aquí i com a membre de la Coordinadora local i també d’un altre col·lectiu local, lo Casal Aixumara, m’agradaria reflexionar una mica sobre el tema de l’enganxada.
Obviaré si se’ns ha utilitzat com a cap de turc per part d’alguns. I em centraré en el per què s’ha generat esta polèmica.
És sabut que són molts els col·lectius que estan fora de l’espectre polític ‘oficial’ i que treballen d’una forma totalment altruista, fan política també, això és innegable però ho fan des de la voluntat i sense cobrar mai un duro. Evidentment, cap d’estos col·lectius té cap subvenció fixada, i únicament té dret a subvenció pública com qualsevol altra entitat sense cap tipus de tendència política. Això fa que estos col·lectius no tinguen cap tipus de ‘deute moral’ o ‘deute econòmic’ amb el sector privat, cosa que els partits polítics ‘oficials’ difícilment poden dir. Alhora també fa que estos col·lectius depenguen altament de l’autogestió per a desenvolupar la la seua faena. Els actes d’autogestió s’han d’anunciar. Com? Evidentment la capacitat econòmica d’estes organitzacions és molt menor que la dels partits polítics, i fa que l’enganxada de cartells prengue una gran importància, ja que és una de les poques formes visibles de fer arribar els actes a la ciutadania de peu. Quan es tracta de partits polítics, l'enganxada de cartells es fa en plafons prèviament situats en llocs privilegiats, de vegades de forma pública i d'altres per pròpia intencionalitat individual de cada partit polític.
Aquí és on rau el problema, durant el dia a dia les enganxades “s'haurien de fer” en espais apartats i de poc pas, on hi ha unes cartelleres clandestines -Ronda del Remei, Carrer Sant Carles, Carretera Nova, Avinguda Catalunya...- cartelleres que alhora estan situades en llocs de poc pas de vianants i gairebé exclusiu de vehicles. Per tant, si no tens cartells de 2mx1m difícilment l'enganxada servirà d'alguna cosa, evidentment, hi ha qui els té, però tot depèn de l'economia.
Així, mentre no aparegue una solució de cartelleres diversificades -unes quantes desenes arreu del poble-, visibles -en llocs de pas de vianants- i d'ús social -esdeveniments culturals i altres-, la solució publicitària per als col·lectius serà complicada.

Això sí, les caques de gos fan més brut.

Foto: Cartells enganxats al carrer Alcalde Santmartí amb cinta adhesiva [Joan Matamoros]