Messirato i punt.

Per a qualsevol culé l'únic espectacle que pot superar una semifinal de la Copa d'Europa entre el Reial Madrid i el Barça és la pròpia final, per això, anit, els nervis estaven a flor de pell. Ahir, nou anys després de l'últim euro-clàssic, tornàvem al Bernabéu, enguany confiats que ens tocava. Guardiola ja avisava de la tensió que es respirava al vestidor blaugrana, la seua roda de premsa va ser diferent i alhora necessària -la parsimònia de la directiva de Rosell així ho exigeix-. A més, amb l'enginy que caracteritza a Guardiola, amb la roda de premsa del passat dimarts va trasllador tota la pressió damunt de la seua pròpia esquena, alliberant així, els seus jugadors de tal pressió.

Guardiola va dir que amb Mourinho ja es veurien al terreny de joc. A la sala de premsa li donava la victòria a 'Mou'. Ahir, però, Guardiola va guanyar als dos llocs, al camp va ser estratosfèric, bé Messi encara més, tot i que el partit tenia pinta de ser un etern 'bucle'. A la roda de premsa Mourinho és va immolar, anit va ser lamentable, pobre, trist, patetètic, paupèrrim... 'Mou' va fer les mínimes referències al futbol, això sí, va arribar a parlar de frustració blaugrana, fàstic de vida i vergonya per les Copa d'Europa de Guardiola. Però bé, amb una visió tan subjectiva, amb una memòria tan parcial i amb un vocabulari tan limitat com el d'anit de 'Mou' la roda de premsa no pod donar per a molt.

La imatge de Mourinho reflexa el Reial Madrid històric, res de 'señorío', tot llàgrimes.