Dia de clàssic

Quan encara tenim aquell baf dolç del 2-6 entelant-mos els ulls arriba un nou clàssic. L'ambient ha canviat des d'aquell 2 de maig, des de llavors el Barça ha guanyat cinc títols, entre ells el triplet que anhelen els merengues i que enguany després de gastar-se gairebé 300 milions d'€ ja no podran ni ensumar -i encara estem al novembre!-. Una de les coses que no ha canviat és la política d'ambdós clubs, tal i com ho va definir Xavi 'equip de cartera contra equip de cantera'. Si que han canviat alguns jugadors estratègics, Eto'o -l'home de les dos finals de la Copa d'Europa- ja no és al Camp Nou, ara al seu lloc hi ha l'omnipresent jugador suec Zlatan Ibrahimovic. A la casa merengue hi han arribat diverses estrelles a cop de talonari, hi destaquen Benzema, Cristiano i Kaká.
Avui els dos equips tornaran a enfrontar-se, lo Barça buscarà posar al Madrid on es mereix. I lo Madrid buscarà ser alguna cosa semblant al seu anhel blaugrana.
Jo hi confio. I per això poso un 3-1 sobre la taula.

En defensa de l'estafatut

Avui la premsa del país ha fet un exercici d'unió i fermesa davant l'Estat espanyol, o com a mínim esta és la imatge que han volgut donar a molta gent. Em pareix molt bé l'exercici de tots a una deixant de banda les particularitats ideològiques. Però este editorial arriba tard, molt tard.
El 30 de setembre del 2005 -sí, sí, ja fa més de quatre anys- el Parlament de Catalunya aprovava un Estatut ambiciós per al país, amb el suport del 90% de la cambra. Aquell Estatut però, va passar a Estafatut amb una sèrie de retallades des de Madrid amb l'ajuda inequívoca de CiU -&cia-. L'Estafatut fou aprovat al Congrés de Madrid -de nou els espanyols decidien per nosaltres-, i posteriorment referendat per la majoria social catalana, però l'Estatutet mutilat encara era massa ambiciós per a alguns, així el PP l'acabà recurrint al Tribunal Constitucional.
Ara resultat que la mutilació de l'Estatut del setembre del 2005 és bona, com a mínim això ens volen fer creure alguns, doncs no, l'Estafatut que avui en dia vol aniquilar -poc li falta- el TC és ja paper banyat. Sincerament, només espero que el TC faci la seua faena, vegi la inconstitucionalitat d'este Estatut, així són les lleis espanyoles. Pot ser així, per fi, la població catalana vegi que amb l'Estat espanyol no es pot continuar convivint.

Recorregut virtual pel país

Des de ja fa un parell de setmanes el Google Street View ens permet recórrer virtualment gran part de Catalunya. Fins ara, Barcelona i València eren les úniques ciutats del país per les quals hi podies fer un recorregut virtual. Tampoc és que ara puguem recórrer tots els carrers de totes les viles i ciutats catalanes, però és un pas. Sense anar més lluny només podem fer una volta virtual per 3 o 4 carrers d'Alcanar.

A continuació dixo algunes de les imatges que podeu trobar d'Alcanar.
Carretera de circumval·lació
Ronda del Remei
La Fanecada
Lo camí vell de Vinaròs just creuant lo Riu Sénia

Vinga, a fer un volt -virtual- pel país!

La ma de Déu (a la francesa)

Durant esta setmana s'han disputat los últims partits de repesca per al Mundial 2010, que se celebrarà a Sud-àfrica. Els Mundials, els JJOO i la gran majoria de competicions esportives en les que la participació només es pot fer sota la representació dels símbols de certs Estats són una de les mostres d'exaltació patriòtica més importants, només cal veure la situació a Algèria després del partit contra Egipte i la quinzena de morts que van deixar les celebracions de la selecció africana per al proper Mundial. És també curiós i paradòxic vore com los que s'omplin la boca dient-li a Laporta i també als milers de partidaris de la Selecció Catalana que això de mesclar política i esport no està bé, és a cas menys mescla quan és de les seues boques d'on surten les expressions el equipo imperial, o la selección de todos o el fet de voler portar a contra corrent la selecció espanyola a jugar a Euskal Herria? Però en fi... ja sabem que la vara de mesura espanyola no és molt equitativa.
Quan m'he posat a escriure este apunt no tenia previst escriure res del què he escrit fins ara, en realitat volia fer-ho de Thierry Henry i la seua mà de Déu que tanta controvèrsia ha portat últimament. Evidentment els mitjans de la meseta ja s'han afanat en dir-li a Henry garramós i mil històries més... a partir d'ara Titi no serà l'exemple a seguir per la FIFA de cara a la seua campanya de Fair-Play, però el futbol és un esport primari i la seua relació amb la tecnologia mai no ha estat ben vista. No és just que ara es digue si ha estat honrada o no l'actitud del jugador francés, és un esport, i com a aficionats, periodistes, jugadors... s'han d'acceptar les seues regles, sinó bon vent i barca nova. I tant que fa ràbia, jo encara recordo quan Terry va agafar a Valdés al famós 4-2 d'Stamford Bridge ja fa uns anys. Però així és el futbol, i no és precisament un joc de gent honrada, ben mirat tampoc n'és l'objectiu.

Diguem-li Catalunya

Fa poc més d'un parell de mesos es celebrà a Arenys de Munt el primer referèndum per la Independència de Catalunya. Textualment la pregunta per la Independència d'Arenys era: “Està d'acord amb que Catalunya esdevingui un Estat de Dret independent, democràtic i social integrat a la Unió Europea?”. Just a l'última edició de la revista Lluita, el butlletí informatiu que publica el PSAN, hi ha una entrevista al regidor de la CUP d'Arenys de Munt, Josep Manel Ximenis. En un moment de l'entrevista se li pregunta per què s'utilitzà el subjecte Catalunya enlloc de Països Catalans. La resposta és clara i contundent, Catalunya és tota la nació catalana, i d'això ja se n'ha parlat molt històricament i sobretot ho feu el Pep Guia, amb el seu “Digueu-li Catalunya” i també Joan Fuster.

Els Països Catalans, no són la suma exacta de les actuals comunitats autònomes de l'Estat espanyol més la Catalunya Nord. Hi podríem excloure fàcilment algunes de les zones interiors del País Valencià, d'història castellana i afegir-hi la zona catalana d'Aragó, La Franja. Així sí que n'obtindríem el mapa de la nostra nació, la catalana. El procés de la divisió provincial fou una clara declaració de l'Estat espanyol de voler acabar amb la nació catalana, evidentment esquarterant-la tot resultava més fàcil. Anys més tard, en l'actualitat, la situació al sud del país és preocupant. Les veus que es fan passar per valencianistes cada cop s'omplin més la boca parlant de la nació valenciana, d'acusar-mos de pancatalanistes -curiosament una terminologia utilitzada històricament pel neo-espanyolisme amagat en forma de blaverisme- als que creiem amb la nació catalana, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Els catalans hem de ser conscients que la situació al País Valencià és cada dia més extremada, però això no ens ha de fer retrocedir. No podem renunciar a la nostra realitat històrica i social simplement perquè parlar de Catalunya al País Valencià ofèn. Els ofèn? Escolteu, i als catalans no ens ofèn el fet de sentir que el País Valencià i Catalunya no formen part de la mateixa nació. Que no em diguen que aquells que ja han pujat al carro d'acceptar el País Valencià com a un regionalisme independent de Catalunya, no acceptaran en breu la bandera de València per al seu país -de fet molts ja ho fan-, i que la llengua valenciana és tan diferent de la catalana com ho és el castellà o altres bestieses que s'acumulen en l'armari de l'espanyolisme valencià.

350 anys després continuem sent catalans...

Divendres empreníem un viatge en direcció nord, cap a la zona més septentrional del país. A l'horitzó hi teníem la ciutat de Perpinyà. Mai hi havíem estat, l'hi teníem ganes, volíem assaborir-la i gaudir-la, i que millor que fer-ho durant la commemoració de la seua diada nacional particular. Just dissabte 7 de novembre es complien 350 anys de la firma del Tractat dels Pirineus, el principi de l'escapçament de la nació catalana entre les monarquies de l'Estat francès i l'Estat espanyol. Tot i que l'acord preveia que la Generalitat i els Cònsols continuarien sent vàlids al Comptat del Rosselló i part de la Cerdanya amb un any n'hi hagué prou per comprovar que això no seria així, el monarca francès Lluís XIV dissolgué aquestes administracions i unes dècades més tard acabà prohibint-hi l'ús de la llengua catalana. Tot i això, el sentiment català continua ben present a la Catalunya Nord, ja n'hem parlat alguna vegada aquí o aquí de l'esport nord-català l'USAP i els Dragons Catalans, com a mostres més significatives d'este fet o també de la literatura nord-catalana amb el Joan-Lluís Lluís del que també ja en vam parlar aquí. Evidentment que Perpinyà no n'és precisament l'exemple més vàlid, trobar catalanoparlants és tasca gairebé estèril, però en cap altra ciutat del país hi podràs trobar tantes senyeres i referències “catalanes” com a la capital del Rosselló.
Tot i això sortir a manifestar-te juntament amb uns quants milers de catalans més significa que el país és viu, ben viu, més viu que mai. I tot i que costa trobar-los encara hi ha milers de catalans a la Catalunya nord, sinó La Bressola no existiria, sinó el Correllengua no acabaria any rere any a Perpinyà, sinó Òmnium no seria present a la Catalunya Nord, com tampoc ho serien els col·lectius polítics com Convergència, Esquerra o l'Esquerra Independentista.

El clima no està en venda

Si la memòria no em falla, enguany ha estat el primer any en què hem celebrat la Castanyada vestits amb màniga curta. En el record queden els anys de jerseis i més jerseis per a passar una de les nits d'amics més entranyables de l'any.
És evident que actualment vivim sota els efectes d'un canvi climàtic en augment, els efectes són ben tangibles. Tot just este cap de setmana tenia lloc a Barcelona la manifestació El clima no està en venda, promoguda per diversos col·lectius i entitats de diferents àmbits. Esta campanya vol posar de manifest la necessitat d'un augment de compromís per part dels Estats de cara a la cimera de Copenhagen, d'on sortirà el tractat que substituirà al Protocol de Kyoto a partir del 2012. Esta setmana estan tenint lloc a Barcelona diverses conferències per a arribar a una sèrie d'acords previs a la cimera definitiva de Copenhagen.
Kyoto era un acord fort, que posava en molts d'aspectes els punts sobre les “is”. Tot i això ja es sap que una sèrie de països no el compliran, a més, ja hi va haver alguns dels màxims emissors de CO2 que no van corroborar aquell tractat (Japó, Austràlia, EUA...). A més, hi trobem una sèrie de punts negres en els actuals tractats, més o menys podem enumerar, el comerç d'emissions amb el consegüent negoci de xecs d'emissió, un tràfic de contactes que fa que les empreses més contaminants sempre estiguin bonificades amb més emissions, ja que les poden comprar lliurement i comerciar amb els seus excedents, el negoci de la compra-venda d'emissions entre països. I un dels aspectes més preocupants, la Xina ha esdevingut en l'últim any com el país més contaminant del món, una contaminació resultat directe de la implicació del món més desenvolupat en el seu sistema, és a dir, ells fabriquen, natros consumim. És a dir, ells contaminen per natros, o és més, natros contaminem lo nostre i lo seu.
A les nostres contrades també trobem casos contaminants, tals com el Projecte Castor, lligat inevitablement a les empreses de cicle combinat (centrals tèrmiques), els reactors nuclears d'Ascó (Ascó I i II) i Vandellòs II, a la Franja amb les tèrmiques de Mequinensa o Fayó, i evidentment la potenciació del decreixement del Delta amb un més que possible augment del nivell del mar. [Comunicat de Jóvens de les Terres de l'Ebre]
No es poden donar alternatives a un model que en essència està equivocat. Així si la lògica del capitalisme és un creixement desenfrenat, la principal via de solució passa pel decreixement, i per tant una reducció dràstica del nostre consum. La reducció de la dependència amb les energies fòssils, la cerca d'alternatives renovables i netes a nivell local i cooperatiu, tendint cap a una autonomia energètica. I necessàriament la implicació d'un elevat marge de la societat.

karmic kola [9.10]

Ahir es va fer el llançament de la nova versió del Sistema Operatiu Ubuntu. El referent en SO si parlem de programari lliure. Les actualitzacions d'este SO es duen a terme cada sis mesos, la versió llançada ahir és la 9.10, o també anomenada karmic koala. És curiosa la nomenclatura utilitzada per anomenar cadascuna de les versions de l'Ubuntu, però seguixen un patró ben definit. 9.10 és 9 de l'any de llançament [2009] i 10 del mes [octubre-10], així la propera edició que serà a l'abril de l'any que ve serà la versió 10.04. El nom amb el que es coneix cada versió també segueix un patró, l'alfabet, les dos paraules han de començar amb la mateixa lletra, i sempre és un animal i alguna paraula per descriure'l, en este cas karmic koala, en anteriors era jaunty jackalope (9.04) o intrepid ibex (8.10) i la que vindrà serà lucid linx (10.04).
Deixant les anècdotes de banda, el nou Ubuntu porta més actualitzacions que en la majoria de renovacions, la pantalla d'inici, de tancament i de sel·lecció d'usuari s'han redissenyat de cap i de nou a l'igual que les icones -els era necessari una renovació-. L'actualització i instal·lació de programari tendirà a focalitzar-se en les pròximes edicions, i ja trobem una primera renovació, ja que el tradicional instal·la/elimina ha estat substituït per un centre de programari d'Ubuntu. Ara pera ara encara no aglutina l'instal·lador de paquets .deb ni el gestor synaptic, però en principi allà queda l'objectiu.

[+info: http://www.ubuntu.cat/]

Testament mural

Testament mural

El teu nom i el meu nom, escrits en la paret,
en aquella paret plena de cors i rúbriques,
en aquella paret de voluntats darreres,
mentre s'agonitzava de l'amor o la pena;
en aquella paret de la fosca escaleta,
entre paraules tendres i paraules obscenes,
paraules que parlaven d'un amor invencible,
paraules que parlaven d'un record en carn viva,
paraules que evocaven les nits de gaudi i pètals,
i la pornografia delirant d'uns dibuixos,
en una convivència que m'agrada pensar.
En aquella paret suada dels amants,
amarada d'amors com un dur matalàs,
en aquella paret de friccions ardentes.
El teu nom i el meu nom feroçment enllaçats
quan també s'enllaçaven les nostres cames, fosca
escaleta que evoque i que no diré on és,
encara que em torturen, encara que em degollen.
El teu nom i el meu nom, ardents, en un arrap
sobre els algeps suats de la paret aquella.
El teu nom i el meu arrapats amb les ungles,
arrapats en la bruta paret de l'escaleta,
amb una voluntat de viure, de perviure,
amb una agonitzant cal·ligrafia dura,
entre coses obscenes i coses delicades,
exclamacions brutals d'un sexe poderós,
notacions ingènues de quadern escolar,
notes sobre la marxa dels esdeveniments,
aquell luxe d'autògrafs autèntics i primaris.
El teu nom i el meu nom, més que escrits, arrapats,
aquella mor, l'amor, amor d'ungles i dents.

Vicent Andrés Estellés

Parlem català!

Just esta setmana hem sabut que el Tribunal Superior de Justícia Valencià (TSJV) ha admès la sol·licitud del govern valencià per a clausurar les instal·lacions del repetidor que Acció Cultural del País Valencià (ACPV) té a Perenxisa. Això significa que gairebé un milió i mig de valencians -just afecta la ciutat de València- deixaran de rebre la senyal de TV3. En altres paraules -i més fàcils d'entendre- la censura en plena (pseudo)democràcia espanyola ha tornat a fer acte de presència, trist, però és així.
Evidentment estem assistint a un nou acte d'agressió lingüística i cultural al nostre país, just ara, enmig de les celebracions del Correllengua d'enguany, i on desenes de viles i ciutats d'arreu dels Països Catalans surten al carrer per a proclamar la defensa de la seua llengua i pilar fonamental de la seua cultura, el català. A Alcanar, des del Casal Aixumara sortirem per segon any consecutiu a celebrar-lo, així durant tot el dia de demà s'han organitzat una sèrie d'actes al nostre poble. Aquí en trobareu tota la informació detallada entre la que hi ha: la pintada d'un mural commemoratiu a l'I.E.S Sòl-de-Riu, una xarrada sobre dialectologia i un concert amb el cantautor valencià Pau Alabajos. Esperem trobar-mos allà.

Com a punt crític a tot això queda la campanya que es va encetar per part d'ACPV, Televisió sense fronteres, per tal de presentar una Iniciativa Legislativa Popular (ILP). I on tot i oferir-hi el teu ajut el silenci és la seua respota, si més no, trist també.